La mort a 80 anys del filòsof Antonio Escohotado ha provocat la cada cop menys estranya unanimitat entre els ultres i la plana major pseudoprogre espanyola. Aquest professor, pioner en la seva posició antiprohibicionista de les drogues, somniava a assemblar-se a Hegel però finalment va derivar en una mena d’Ortega Gasset amb ecos de taberna o Tabàrnia, a l’alçada moral de Pérez Reverte o Sánchez Dragó.
En una entrevista a El Mundo, Escohotado va qualificar l’independentisme de “supremacista” atès que considerava que llurs defensors tenien “un complex d’inferioritat que, per projecció freudiana, convertien la seva fragilitat en aspiració”. Creia que no demanaven pas una equiparació sinó “complir una venjança històrica”; per tant de manera implícita admetia la discriminació duta a terme pel nacionalisme espanyol.
També assenyalava l’1-O com un cop d’Estat en una Catalunya “que porta 60 anys de rentat de cervell, perquè els expliquen una història diferent”. De fet, el 2019 va ser convidat al FAQS de TV3 on va fer befa dels qui no havien pogut recuperar els cadàvers de les víctimes de la dictadura.
Però tampoc va estalviar crítiques arbitràries a altres col·lectius, com ara els habitants d’Eivissa que definia com a “societat endogàmica de gent menuda i aspecte neandertal” –curiosament va acabar vivint a la illa–. Tampoc va dubtar gens a lloar Trump, de qui va dir que era més d’esquerres que Pablo Iglesias, a proclamar la inexistència de l’extrema dreta “perquè és un invent de l’extrema esquerra” i a emblanquir Abascal: el veia menys hipòcrita que els polítics del PP i no li detectava cap vincle ideològic amb Hitler.
Acusava el rojerío de manipular la història i defensava que el Valle de los Caídos s’havia de deixar tal i com estava. A Twitter l’abril de 2020 es va enorgullir de no haver votat mai el PP, si bé va admetre que Espanya necessitava un govern de “reconciliació nacional” amb PSOE, PP, Vox “i el que quedi de Ciutadans”. Per això sorprèn que personalitats teòricament d’ideologia tan diferent com la jornalista Patricia López, que va acreditar la participació de l’estat espanyol en els atemptats de les Rambles, l’hagi defensat de manera vehement a les xarxes en nom d’un lligam personal.
Descansi en pau. Sí, sembla ambivalent la seva trajectòria perquè l’esquerra espanyola el tenia com a gurú, simplificant, per les drogues i per Hegel. Però s’enten, d’una esquerra purament estatalista. Jo tenia la seva història de les drogues com a referent i, encara que nomès he llegit una cinquena part dels seus llibres, considero que Caos y orden és una fita del pensament castellà. Una culminació de recerca cognitiva que venia des de De physis a polis o Realidad y substancia. Los enemigos del comercio em va semblar nomès una recerca, abrumadora sí, però on va deixar de guiar-se pel misteri de viure per acomodar-se a justificar una tesi, a lligar realitats que ell mateix avia desmuntat. Em va semblar sospitós que tv3 li servís un fàcil banquet davant l’estúpid d’en Baños. Gràcies a en David Raventós, que m’ha obert els ulls amb ‘la nostra’, ara ho entenc. Cito un paràgraf de Caos y orden (1999): “El fundamento jurídico de que un grupo pueda constituirse como Estado soberano es indiscernible del fundamento jurídico en cuya virtud puede siempre escindirse de otro (Estado soberano), con lo cual su derecho de constitución es indiscernible de su derecho a la secesión. El único límite de semejante decisión es extrajurídico, y concierne al grado de tenacidad y coraje con que proceda, pues esa decisión suscitará sin duda represalias. [I, obliterant el factor nacional de la guerra del 36 i la lluita catalana en general, continua]. Pero un repaso a la historia pasada y reciente muestra que cuando este binomio se omite o niega surge de inmediato una espiral de violencia, cada vez menos discriminatoria a la hora de elegir blancos, donde compiten en crueldad separatistas y unionistas. A diferencia de otras épocas, en lo que va de siglo ni uno solo de estos conflictos se ha zanjado duraderamente con una victoria militar del unionista, sellada por la rendición de su adversario”. (ps. 255-6)