Tothom que no sigui de l’AMB es refereix als barcelonins que pugen els caps de setmana amb algun sobrenom. A la meva comarca, el Moianès, en diem pixapins, però el nom més conegut que hom els dóna és el de ‘’camacus’’. I és que, quan surten de Can Fanga sembla que si no diuen ‘’Oh, que maco’’ al menys tres cops per minut, patirien una dolor insuportable.

Bé, doncs us porto una notícia que us farà mal, sobretot als barcelonins: ‘’maco’’ és un castellanisme, un d’aquests castellanismes acceptats (sí, tot i que s’accepti un castellanisme continua de ser un castellanisme).

Si mirem ràpidament el DCVB (o qualsevol diccionari que ens doni l’etimologia d’un mot), veurem que ve de la paraula castellana ‘’majo’’. Normalment, quan dic això, la gent se sorprèn i ràpidament em diuen que no sona com un castellanisme. La raó és simple: quan un catalanoparlant que no ha parlat castellà mai prova de dir la ‘’j’’ castellana, li surt una ‘’c’’, que és el fonema més semblant que tenim en la nostra llengua.

Un altre contraargument que em diuen és que ‘’maco’’ no vol dir exactament el mateix que ‘’majo’’, que ‘’majo’’ solament vol dir persona agradable. Doncs una petita ullada al DRAE ens afirma tot el contrari, ‘’majo’’ vol dir exactament el mateix que ‘’maco’’, amb la diferència que a Espanya el significat de bonic s’ha perdut i aquí no.

De fet, en el diccionari de Fabra no hi consta. Va ser al 1995 quan, a petició de l’espanyolíssim Grup d’Estudis Catalans (que alguns dels seus membres ara formen part de la Secció Filològica de l’IEC), va ser acceptat i recollit al DIEC.

El més curiós és que és un castellanisme que solament es diu a la Catalunya autonòmica i a Mallorca. És tal el seu poc ús, que el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que està basat en el DIEC, no l’accepta. O sigui que, ben volguts barcelonins, us caldrà cercar una altra paraula per dir quan vulgueu expressar com n’és de bonic el paisatge de comarques.