Les darreres setmanes, amb el pretext de l’operació Hasél s’ha posat en el teler el concepte de violència. Correctament s’ha parlat de violència a la feina, de gènere, immobiliària… les quals limiten les possibilitats de present i de futur de joves i no tan joves. S’ha mirat de manipular la societat tot reduint els crítics a la resposta al cas Hasél com si tan sols els capfiqués cremar contenidors, i obliden violències més grans, importants i estructurals. Seria com acusar els arbres perquè no permeten de veure el bosc.
Ben lluny de la veritat. La violència més estructural i limitadora del present i futur dels catalans és l’ocupació del Principat, començada l’11 de setembre de 1714 per Castella. Aquesta ocupació, endemés de repugnar-nos com a poble amant de la llibertat, impedeix de legislar i finançar els serveis de la nostra gent de manera suficient i justa.
No haurien de caldre referèndums ni eleccions per a fer acabar una ocupació militar; solament cal posar-hi fi. El nostre poble, però, està més orientat cap a fer el miracle de vèncer l’ocupant a les urnes. Ho ha fet cada vegada del 2014 ençà; però l’acció dels nostres polítics ho ha impedit, especialment a l’octubre del 2017.
Fa uns quants dies el poble de Catalunya ha donat 74 escons i molt més de 50% dels vots -quan es compta correctament- a partits que s’autoanomenen independentistes.
Demostrem-nos-ho.
Poseu fi a tres segles de violència, declareu, ARA, la independència.
