‘Donbass: guerra al cor d’Europa’ és el documental produït per Ibai Trebiño (Vitòria, 1982), un jornalista que el 2014 i 2015 va treballar com a corresponsal a la guerra d’Ucraïna per als diaris bascos Berria i Argia. Ha exercit també a l’espai postsoviètic i als Balcans: Abkhàzia, Txetxènia o Kosovo així com en altres zones en conflicte com el Líban (2016), Síria (2017) i Colòmbia (2019-2020). Un testimoni directe d’un conflicte que no va sorgir el 2022 d’una bogeria imperialista de Putin sinó que té les arrels en les atrocitats comeses al Donbass, on es calcula que hi ha hagut vora 14.000 morts els darrers vuit anys, 3.000 dels quals civils. Trebiño va més enllà d’un relat oficial mediàtic que es va difuminant a mesura que el govern de Zelenski il·legalitza partits polítics –amb l’aval de Brussel·les–, fa homenatges a militars ultres, atribueix matances pròpies a l’exèrcit rus, amarra ciutadans a pals i fanals, n’usa d’altres com a escuts humans i desenvolupa programes biològics finançats pels Estats Units.
De quina manera va sorgir la idea de fer el documental i quina acostuma a ser la reacció habitual dels qui el veuen?
El vam gravar entre març i gener de 2015 a Crimea, Donetsk i Lugansk d’una banda i, de l’altra, a Khàrkiv i altres zones del Donbass sota control ucraïnès. Tot i haver-lo estrenat el 2016, paradoxalment és ara quan millor acceptació està tenint atès que ajuda a contextualitzar tot el que està passant a Ucraïna.
Pot detallar tot allò que va veure i viure al Donbass? Fins a quin punt ens hi podem referir com a genocidi o neteja ètnica amb persecució a gitanos, persones LGTBI, opositors polítics…?
Es calcula que el 2014 hi va haver més d’un milió i mig de refugiats que marxaven del Donbass, la majoria a Rússia però també a altres ciutats d’Ucraïna segons les Nacions Unides. També hi va haver nombrosos crims de guerra comesos pels batallons ucraïnesos, que admeten i denuncien organismes com ara Amnistia Internacional que no són precisament propers al Kremlin. Al Donbass hi ha hagut una massacre sistemàtica de la població civil però entrar en valoracions és difícil i perillós; Putin ho qualifica de genocidi de la mateixa manera que els països occidentals consideraven un genocidi allò que va succeir a Kosovo. Cadascú ho justifica a la seva manera, a mi no em pertoca fer-ho.
Lanxin Xiang, de l’Institute of Security Policy de Xangai, va assegurar a La Vanguardia que la invasió no té justificació però sí causes. Quines són?
N’hi ha diverses, especialment geopolítiques, parlant clar l’expansió cap a l’Est de l’OTAN que preveu acceptar Ucraïna com a part de l’aliança atlàntica. El 2004 es va acceptar que potser algun dia Ucraïna seria part de l’OTAN i el 2019 es va acceptar que havia de ser-ho. Això representa un canvi substancial i qualitatiu enorme en el setge a Rússia. Per això hauríem de veure la guerra des d’un enfocament ampli per poder entendre per què Rússia fa el que fa ara.
No obstant, el discurs mediàtic hegemònic es resumeix en l’eslògan “Putin és el dolent perquè Rússia és el país invasor”. Quina és la quota de responsabilitat de Putin i el seu govern en aquest afer? La desnazificació és un pretext per legitimar llurs anhels imperialistes?
Si mirem el conflicte amb el focus minimitzat, des d’una mirada curta la responsabilitat del que està succeint és exclusivament de Putin perquè Rússia ha envaït Ucraïna però si ampliem la mirada sobre el conflicte podem observar que els principals responsables de la situació són els països occidentals i els seus aliats, és quelcom indubtable. Allò que fa Putin en les seves àrees d’influència és exactament el mateix que el que fan els Estats Units a les seves, la diferència és que Rússia no interfereix en la rebotiga americana. Algú es pot imaginar míssils balístics russos a Mèxic amenaçant la sobirania dels Estats Units? Seria un escàndol mundial i els Estats Units estarien preocupats i amb raó. Traslladem això a l’est d’Europa i començarem a entendre aquest conflicte. Respecte la desnazificació, efectivament pot ser entesa com un pretext per la invasió d’Ucraïna malgrat que el pes del nazisme a les estructures del règim ucraïnès és notable. Tal i com ho veig, la desnazificació està lligada a la mentalitat russa, a l’èpica històrica i al fervor patriòtic rus, però per entendre-ho cal entendre la història i la mentalitat russes. Això ens ajudaria a entendre algunes claus del conflicte.
Hi ha prou evidències per concloure rotundament que Ianukóvitx fou víctima d’un cop d’Estat dirigit per l’OTAN i els Estats Units i que aquest episodi fou el germen de la guerra actual?
El canvi de govern va ser violent i anticonstitucional, no tenia la majoria parlamentària suficient per destituir el govern de Ianukóvitx. Fou un cop d’Estat de manual.
També és una guerra de propaganda fonamentada en acusacions de muntatges, bombardejos propis atribuïts a l’altre bàndol… Com es pot lluitar contra aquest fenomen?
A les guerres tot és propaganda, el problema és quan nosaltres –que a priori no formem part de la guerra–, assumim i difonem només la propaganda d’un bàndol, concretament de l’ucraïnès. És molt perillós perquè aquesta irresponsabilitat ens converteix de facto en actors de la guerra. D’una banda, el periodisme viu les hores més fosques de la seva història gràcies al fet que hem acceptat contravenir els principis del rigor, la imparcialitat i la veracitat; en aquest marc qui es desviï una mica de la línia oficial ho pagarà molt car. Tenim el cas de Pablo González, que s’està podrint a la presó d’un país aliat davant del silenci còmplice del govern espanyol. Després existeix el problema del focus minimitzat i la necessitat de tenir una perspectiva més àmplia per parlar del conflicte: per exemple ens referim a Mariúpol sense tenir ni idea del que hi va passar d’ençà 2014, on tancs ucraïnesos van massacrar desenes de persones desarmades que es manifestaven contra el govern i des d’aleshores el govern ucraïnès no resulta simpàtic allà. Ucraïna va deixar el control de la ciutat en mans del batalló nazi Azov, imagineu com han hagut de viure a Mariúpol tots aquests anys. M’atreviria a dir que, per molts habitants de Mariúpol, Rússia pot esdevenir l’alliberador atenent al fet que la ciutat pateix una ocupació militar des de 2014.
La ja tradicional propaganda anticomunista ha permès o facilitat que el discurs únic mediàtic sigui acceptat unànimement per Occident?
Més que la propaganda anticomunista jo diria que és la russofòbia i, sobretot, la difusió de la doctrina de l’enemic extern: portem molts anys amb la cantarella “que venen els russos”.
Guardons a Stepán Bandera i a caps del Batalló Azov… Fins a quin es pot dir que el govern de Zelenski té afinitat ideològica amb el nazisme i que la presència de militars i forces de seguretat ultres té un pes fort al govern ucraïnès?
La desnazificació és part de l’èpica russa però el problema és real, el vam viure al Maidan i també ara: els batallons nazis formen part de les estructures militars ucraïneses, són les forces de xoc del règim de Zelenski aliades amb l’oligarquia. D’altra banda, no podem qualificar Zelenski de nazi malgrat els partits que ha il·legalitzat i la seva campanya de descomunització, però sí que podem afirmar que el govern ucraïnès ha construït un relat nacional, un nou nacionalisme ucraïnès excloent amb les ètnies no ucraïneses que viuen al país, especialment amb la russa. Aquest relat agafa elements del banderisme i té la seva base ideològica en els col·laboracionistes nazis de la Segona Guerra Mundial.
Quan i de quina manera creu que pot finalitzar el conflicte bèl·lic?
Preveure-ho és difícil i encara més atenent al fet que no sabem quins són els objectius militars de Rússia. La nostra premsa diu que Rússia està perdent la guerra però en realitat no sabem ni tan sols quin és el seu principal objectiu militar. En canvi, en l’àmbit polític la solució sembla senzilla: la desmilitarització d’Ucraïna i l’acceptació d’un estatus de neutralitat. Seria una solució realitzable que acontentaria les exigències russes i alleugeriria les seves preocupacions, essent la base per redefinir un nou marc de seguretat per a Europa. Una guerra comença quan dues voluntats xoquen i la pau és exactament el mateix però a l’inrevés: resoldre el conflicte és només qüestió de voluntat política.
