“Julio Anguita se sentiria profundament orgullós de Vox” ha dit la dirigent del partit ultra Macarena Olona per intentar seduir la classe obrera andalusa amb vista a les properes eleccions de la regió. Més enllà de la cortina de fum de la la mentida -Vox fou la única formació que no va donar suport a l’homenatge al polític, mort el maig de 2020- la frase serveix per redescobrir una faceta obscura i ben poc democràtica de l’antic secretari general del PCE i coordinador general d’IU i, alhora, acredita una vegada més la proximitat ideològica entre l’esquerra i dreta espanyoles, transversals en un nacionalisme d’Estat d’arrel imperialista consolidat per la dictadura.
Si bé és cert que Anguita va manifestar literalment que no volia “ser emprat per una ultradreta casposa, corrupta, submisa amb els poderosos i socialment insensible”, el seu passat l’allunya de l’aureola de revolucionari que l’esquerra ha forjat. Ell mateix es va definir com a “joseantoniano”, és a dir, de José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador entre 1923 i 1930 i fundador de La Falange Española, que precisament el 1997 va guardonar Anguita.
En una entrevista a El País el 1995, l’antic secretari del partit comunista espanyol va assegurar que calia reduir Herri Batasuna a “runes sense fer màrtirs llurs membres”, és a dir, donant suport a l’operació de repressió i criminalització contra la lluita d’alliberament nacional basca sota el pretext de ‘tot és ETA’. En aquest sentit, Pepita Seaonae, mare de dos expresos polítics antifeixistes, narrava que Anguita en va fer befa quan li va demanar ajuda perquè no es morissin a la presó.
El 2014 va instar a lliurar tots els manifestants “violents” a la policia durant les Marxes de la Dignitat de 2014 i, pel que fa a la qüestió catalana, va adoptar la postura còmoda de l’establishment en declarar que “si Catalunya vol la independència, haurà de dir-li les conseqüències que pot tenir”. Una amenaça que podria haver subscrit qualsevol polític del PP, C’s o Vox.
