Ració triple d’adoctrinament ultra per part de RTVE. Després dels esforços dels comentaristes per dir “territori o federació de Kosovo” en detriment de Kosovo, l’espai informatiu de la televisió pública espanyola va assegurar que Picasso havia pintat el Guernica “com a símbol de reconciliació” del país. Just al contrari, atès que el famós quadre és una denúncia ben explícita de les atrocitats comeses pel franquisme amb l’ajut de l’aviació nazi.
De fet, el pintor andalús va prohibir de manera expressa que aquesta obra tornés a Espanya fins que no hi hagués un règim democràtic. Però el 10 de setembre de 1981 –enmig de la construcció del fantasiós relat de la Transició com a període pacífic–, el Guernica fou traslladat des de Nova York a Madrid en una operació política dissenyada per legitimar la reforma de la dictadura. La imatge dels guàrdies civils armats amb la bandera de l’aguilucho custodiant l’obra sintetitza el frau de la Transició i de la democràcia.
El novembre de 1969 Le Monde publicava la carta de l’advocat de Picasso, Roland Dumas, en què refermava el desig del pintor que el quadre no tornés a Espanya fins que no s’hi instal·lés un règim democràtic. Atenent l’historiador i professor Lucio Martínez Pereda, els serveis de propaganda de la dictadura ja no veien viable ni rendible presentar el règim com una croada i van passar a retratar-la com una guerra fratricida. Per tant, la devolució del quadre formava part d’una estratègia de rentat de cara que d’entrada va fracassar.
Finalment, però, amb Adolfo Suárez com a instigador juntament amb Íñigo Cavero, aleshores ministre de Cultura, i el director general de Belles Arts Javier Tusell, van liderar les negociacions amb el MOMA i els familiars de Picasso van aconseguir que el quadre arribés en un Boeing 747.
D’altra banda, Estudio Estadio ha obert un expedient simbòlic a Lorena González, que fora de micròfon se li va escapar que el nou jugador del Madrid Camavinga “és més negre que el seu vestit”. La tertuliana ho ha acabat d’espatllar amb un comunicat públic a Twitter en què, bàsicament, es presenta com a víctima d’un linxament mediàtic que també va patir Ponsatí en afirmar “de Madrid al cielo”, però resulta evident que la capacitat d’ofensa d’una frase depèn de la ideologia del seu autor.
