“Poncella fresca i xamosa, Qu’enamora als serafins; ¡Santa Eulàlia gloriosa, Vetllau pels barcelonins!”. Així comencen els goigs a santa Eulàlia, la històrica màrtir que, segons diu la llegenda, va patir cruels tortures i va esdevenir patrona de la nostra ciutat.
La seva existència com a personatge històric és dubtosa, sembla més un desdoblament hagiogràfic, és a dir, una còpia de la Santa Eulàlia de Mérida que s’hauria adaptat a la ciutat de Barcelona, tot i mantenir moltes semblances amb l’original tant pel que fa a la biografia com als martiris als quals se la sotmeté.
La nostra Santa Eulàlia, ens conta la llegenda, que corria l’any 304 quan l’emperador Dioclecià va ordenar perseguir la fe cristiana que posava en risc el culte propi de l’Imperi Romà. Va enviar, doncs, al governador Dacià a Barcino per dur a terme aquesta missió. Un cop aquí, una nena anomenada Eulàlia li va plantar cara.
Amb tan sols 13 anys, la jove Eulàlia se’n va anar de Sarrià, on era nascuda, fins a Barcino per provar de convèncer el governador amb els seus grans dots per a l’oratòria. Recordem que el seu nom en grec vol dir: “la ben parlada”.
La nena, s’hi va enfrontar utilitzant solament la paraula, tot argumentant i perseverant en la fe cristiana i rebutjant apostatar. Aquesta fermesa va desesperar al governador fins al punt que va decidir aplicar-li un càstig exemplar.
La van fer presa i va ser condemnada a patir tretze martiris, un per cada any que tenia. El reguitzell de tortures macabres a les quals fou sotmesa i la seva execució final, crucificada en una creu d’aspa, a l’actual Plaça del Padró, on hi ha una escultura que la commemora, són l’origen de la seva representació: una palma a la mà, que la identifica com a màrtir, i una creu d’aspa.
Aquesta llegenda es va anar transmetent gràcies a la tradició oral fins a finals del S XIX, principis del XX, quan els folkloristes propis del moviment Noucentista, la van salvar de l’oblit gràcies, en gran part, a les versions recollides per Joan Amades.
En elles hi trobem diferents miracles i històries que avalen la bondat i fortalesa de la jove màrtir. Una coratjosa cristiana del S III a qui, ja en el S VII, el bisbe Quirze li dedicà un himne llatí que fou un càntic que encara avui es conserva.
S’explica que el cos va ser desenterrat i amagat per a evitar que els musulmans el profanessin i que se li va perdre la pista fins que el bisbe Frodoí, l’any 877, va localitzar el sepulcre sota una llosa a l’església de Santa Maria de les Arenes. Van decidir traslladar les despulles, amb aventura miraculosa inclosa, fins a la primitiva catedral visigòtica. I, finalment, el 1339 les seves relíquies foren definitivament dipositades al bell sarcòfag gòtic situat a la cripta de la catedral de Barcelona, on encara es troben. Atès que, tot i haver estat profanat durant la Guerra Civil, les restes no es van tocar i allà continuen.
I la seva llegenda la coneixem, ens sona, i la història de la nena torturada ens commou… però la santa, l’Eulàlia, ja no ens representa. Enrere queden els temps en què aquesta noia, que havia esdevingut heroïna, es convertí en una icona de la ciutat que despertava la devoció de nous creients.
Hem oblidat igualment grans moments com els que detallava el polític, periodista, escriptor dramaturg i historiador català de la Renaixença, Víctor Balaguer i Cirera, un dels impulsors del moviment Noucentista, en el seu llibre: ‘Las calles de Barcelona’, quan en el 865, tot descrivint l’església de Sant Miquel deia: “Es fama que, cuando la guerra llamada de sucesión, en la época del rey Felipe V, cuando ya más apretados se hallaban los barceloneses y en más extremos apuros se veian, varios capitanes se reunieron un día en este templo. Allí, desenvainando sus espadas y colocando la punta sobre un altar en que se había puesto la imagen de Santa Eulalia, juraron defender á Barcelona hasta derramar la última gota de su sangre. Varios de aquellos capitanes ilustres, fieles á su voto, lo sellaron con su vida en las murallas de la ciudad.”
Segurament les referències que es fan a Rafael Casanova amb el penó de Santa Eulàlia tenen en aquest jurament el seu origen, malgrat el final del conseller en cap que no va resistir tan heroicament com manté la tradició.
El que és ben cert, és que la patrona donava nom al penó de la ciutat. La bandera pròpia de les milícies de ciutadas que només es mostrava en moments de crisi extrema. I la realitat és que proferia prou força entre els assetjats com per resistir i envestir brutalment als atacants, fins i tot fins al punt de fer-los retrocedir. En aquest punt també va saber obrar un bon miracle tot amagant les armes als ulls dels invasors quan la derrota ja va ser un fet, salvant així a bona part de la població de la seva ciutat.
I per tot plegat també va ser castigada. El 1715, la vella capella de Santa Eulàlia del Camp, cap al Portal Nou, va ser destruïda. Aquesta Santa tan nostrada, que va ser deixada de banda durant anys i panys, substituïda com a patrona de la ciutat per la Mare de Déu de la Mercè, diuen que cada any esguerra les festes de la nova patrona amb els seus plors quan les seves llàgrimes reguen en forma de pluja els carrers i places fruit de la gelosia que sent per haver estat defenestrada i eclipsada. Potser és així perquè, si no, no la tenim prou present? Qui sap. Qui sap qui era en realitat aquella nena.
Us proposo una teoria que desmunta tota la tradició tan nostrada de la Santa Eulàlia cristiana. És la que situa allà on ara hi ha l’església de Santa Maria del Mar, coneguda antigament com l’església de les Arenes, el circ romà de Barcino. Un circ que formalment no va existir perquè no s’ha trobat, però que podria perfectament haver estat ubicat en aquest emplaçament.
Podríem pensar que, potser, per què no, la nostra Eulàlia, la Laia, era una jove laietana que va patir a mans dels romans, però com a ibera. Una jove “laie”tana que va morir a l’Arena, al circ romà, i que va representar durant molt temps l’oposició dels autòctons laietans a la romanització imposada, homogeneïtzant i anul·ladora d’una identitat menystinguda. Quantes tradicions paganes no s’ha fet seva la tradició cristiana? Per què van haver de “clonar” la història d’una santa de Mèrida amb un nom tan “laietà” i adaptar-la a la nostra ciutat…?
Fos qui fos aquella noia que es va enfrontar als representants de l’Imperi Romà, va ser prou valenta i la seva història prou transcendent com perquè a dia d’avui encara la commemorem, ni que sigui amb un trist simulacre de festa major d’hivern confinat.
Des d’aquí, la reivindico i la celebro i em demano… Potser santa Eulàlia s’avindria a tornar a fer un bon paper en el panorama actual? Mentre no ens hi posem, mirem, com a mínim, de no oblidar-la.
Bona festa major!
