La Fira de Santa Llúcia ja està en marxa, tothom pot acostar-s’hi i fer la volta de rigor tal i com reclama la tradició per aquestes dates. Hi haurà qui hi anirà amb la il·lusió del seu primer cop i hi buscarà un pessebre que s’adigui amb el seu estil, qui anirà a la seva parada de cada any a buscar una nova figureta de les “seves” per engrandir encara una mica més la seva creació, molts hi aniran a fer la ronda i, una mica, el xafarder, i hi haurà molta gent que s’aturarà a badar i es deixarà endur per una nostàlgia que el transporti a un passat remot.
I és que el pessebre està envoltat d’una aura de nostàlgia inevitable, porta implícita una càrrega de tendresa i de llar tan potents com el propi Nadal. És ben cert que hi ha qui detesta amb tota la seva ànima tant un com l’altre, però tant si t’agrada com si no, el Nadal hi és i no te’n pots escapar. Ara bé, com va començar aquesta tradició “tan nostrada” del pessebre?
La veritable essència del pessebre és representar el naixement de Jesús, el fill de Déu, és a dir, el fet que Déu es faci home, que s’encarni. Aquest concepte és en si mateix un dogma de fe perquè no es pot reflexionar, és a dir, no té una explicació lògica i representa, per extensió, el naixement del cristianisme.
Ara bé, a l’hora de convèncer, cal saber trobar una audiència disposada, i és aquí on apareixen els personatges del pessebre, perquè la consideració fou que qui podria entendre millor el fet de per si increïble de l’encarnació de Déu en home, serien la “gent senzilla”, els pastors, i els animals, que representen la bondat. Diríem per tant que, qui pot entendre millor aquestes afirmacions i pot assumir-les com a certes és qui no reflexiona.
A partir d’aquestes premisses tan políticament incorrectes i tan carregades de prejudicis, és com Sant Francesc d’Assís es decideix a fer el primer pessebre la Nit de Nadal de l’any 1223, pensant que així la gent ho entendria millor. I així va ser com a Greccio, al Lazio, Sant Francesc es va inventar un format de pessebre força distant del que coneixem avui en dia, però que en va ser l’origen inexorable.
La Nit de Nadal portava implícits el misteri i la màgia, conceptes bàsics a l’Edat Mitjana que servien per explicar el seu univers d’idees i les creences imprescindibles per entendre la realitat. Era una llarga nit de vetlla, a la qual s’hi van incorporar els personatges que haurien de representar la recreació del “misteri” i consolidar la força del missatge cristià de la humanització de Déu.
Sant Francesc va fer preparar en una cova natural de Greccio, una menjadora i un jaç amb palla i fenc, i hi va fer posar un bou i una mula de debò amb l’objectiu de recrear l’ambient i l’espiritualitat del misteri nadalenc.
Potser en una d’aquestes visites a la fira de Nadal, algú us ha explicat que la funció d’aquesta parella d’animals era la d’escalfar el nadó, però en realitat aquests animals no apareixen en el Evangelis, així doncs, què hi fan allà? I per què jeuen? En aquest imaginari que transcendeix més enllà de la nostra consciència, el bou i la mula tenien, i tenen, una forta càrrega simbòlica. Eren els animals que representaven just el contrari d’allò que és salvatge perquè són animals domèstics i pacífics, però, sobretot, estèrils, treballadors i submisos, i, alhora, no són nobles sinó humils, tant com per representar-los agenollats. Alhora són imprescindibles per treballar la terra perquè són corpulents i forts, i, en aquest quadre plàstic del pessebre, representaven, juntament amb els pastors, els símbols de la pobresa i la humilitat que el Nen Jesús havia vingut a reivindicar en front dels poderosos als quals havia de derrotar.
El fet que el nen es representi nu, el mostra desvalgut, però es dona la paradoxa de que té tota la força d’un ésser diví amb prou poder com per transformar el món, de manera que simbolitza al mateix temps la feblesa més humana i la gran esperança de tota la humanitat; perquè del fred i la misèria de l’establia, en sorgirà el gran canvi, el cristianisme que ho ha de capgirar tot.
Diríem que tot, tot, no ha acabat de canviar. Els “poderosos” no estan gaire derrotats, ja no són emperadors (formalment), ja no conquereixen i saquegen territoris aliens (formalment), ja no tenen esclaus (formalment), però tenim una realitat que s’imposa i que no difereix tant de la d’aquell Nen Jesús i els seus contemporanis. Canvien les formes, però no tant el fons.
I així com el cristianisme vol simbolitzar amb les festes nadalenques que hi ha una esperança per al canvi, encara que sigui en mig del cru hivern, i ens ha conquerit amb unes celebracions que han calat tant en la nostra cultura que sembla que ja les tinguem incrustades en l’ADN, igualment el nostre pessebre tradicional forma part de la nostra sacralitat més privada. I és que nosaltres, sense acabar-hi de pensar, hem portat el sagrat a l’entorn domèstic, hem introduït el miracle d’allò que és diví a les nostres cases, i ho hem fet com si fos un joc en el qual, sovint, els protagonistes són els més petits de la família, però en el qual tothom hi és benvingut i pot participar del ritual de fer el pessebre.
Hi posem un cel que fa de fons i li dona perspectiva, una base de molsa, una muntanya on hi ha l’anunciació amb els seus pastorets al voltant del foc i un arbre on s’enfilarà l’àngel que anuncia la bona nova, una pila d’ovelles i cabretes que s’escampen per tot arreu, una gran varietat de personatges que representen oficis ja desapareguts en la seva majoria (la filadora, la dona que renta, el llenyataire…), algun que altre dimoni (el pecat que sempre ens ronda, oi?), uns Reis d’Orient que van avançant per la molsa tot seguint un gran estel, una establia amb els personatges principals (el Nen Jesús, la Mare de Déu, Sant Josep, el bou i la mula) i el nostre estimadíssim caganer. Ai, el caganer… Què seria d’un pessebre sense aquest personatge tan carnal i tan groller que, tal i com faria vint segles després el mític personatge de Manga, Son Goku, trenca amb tota l’harmonia mística del moment per evidenciar que hi ha coses que s’imposen per molt gloriós que sigui el moment. Sort en tenim de l’escatologia per connectar-nos a la vida!
Afanyeu-vos a anar a buscar la caixa on hi teniu endreçades totes les vostres figuretes i tingueu-ho tot a punt per recrear, un any més, aquesta pràctica que inaugurà el primer pessebrista de la història, al qual li escrigueren uns goigs de lloança que deien:
“Puix saltàveu d’alegria
la nit Santa de Nadal:
Sant Francesc, feu-nos de guia,
Ben humils al Sant Portal”
Gaudiu, si és aquest el vostre desig, d’aquesta tradició compartida i d’uns dies que, tal i com ja us anunciava al principi, us tocaran de ple tant si són del vostre gust com si no.
Bones festes!
