En un país lliure, com serà Catalunya després de la independència, tindrà tot el seny recusar un jutge concret, perquè les institucions que els ciutadans elegiran seran les nostres. Per tant, si una persona considera que un magistrat concret no és digne de la institució, és coherent qüestionar l’individu. Altrament, en un país ocupat fa tres segles, com és el cas de Catalunya, el que cal fer és no reconèixer la institució i, encara menys, el Tribunal Constitucional, intèrpret d’una constitució imposada sota amenaça i que és la peça legal fonamental per a oprimir Catalunya.
Carles Puigdemont ha triat recusar personalment Cándido Conde-Pumpido per jutjar els recursos de les sentències del procés, en una conferència feta el 2017. Si prospera la recusació, el Tribunal seria reduït a 9, de 12 jutges que el formen.
En aquella conferència, Conde-Pumpido es mostrava contrari a les lleis de transitorietat i feia escarni del fet que es pogués justificar el que ell considera un atac a l’estat de dret, basant-se en una promesa electoral.
Dirigir els focus en Conde-Pumpido per la manca d’imparcialitat té tot el seny però crea una situació greu, per omissió: resulta que Cándido Conde-Pumpido ha estat acusat per la família Royuela, amb proves documentals, d’haver rebut subornació per a excloure Felipe González en la trama dels GAL, de manera que, presumptament, el fiscal José María Mena Álvarez va extorquir Conde-Pumpido perquè actués a favor seu. I d’aquest tema no ens en parlen ni els mitjans de comunicació ni els polítics processistes.
I aquest article torna al principi: i és que, sense independència, no hi haurà ni justícia per als catalans ni indagació de l’Expediente Royuela.
