És força comú sentir i fer servir l’adjectiu ‘’proper’’ i derivats. Aquest adjectiu s’acostuma a fer servir com a substitut de l’adjectiu ‘’pròxim’’ perquè el darrer sona massa castellà. Oh, sorpresa, és ben bé al revés: ‘’proper’’ és un castellanisme i ‘’pròxim’’ és ben català.
Per començar, quan cerquem ‘’proper’’ al diccionari, aquest ens deriva directament a ‘’pròxim’’ (això vol dir que, tot i que el diccionari accepta el mot ‘’proper’’, no el recomana). Si investiguem una mica més, podem veure que ‘’pròxim’’ ja apareix al s.XVI deriva del llatí ‘’proxĭmus’’ i ‘’proper’’ al s.XIX derivat del mot català ‘’prop’’.
Pel que es veu, ‘’proper’’ és una ultracorrecció basada en el mot castellà ‘’cercano’’: si el castellà té ‘’cerca’’ i ‘’cerca’’ fa ‘’cercano’’, en català, que tenim ‘’prop’’, hem de tenir ‘’proper’’.
El mateix passa amb ‘’apropar’’: si ‘’cerca’’ fa ‘’acercar’’, ‘’prop’’ fa ‘’apropar’’, i així perdem el mot genuí ‘’acostar’’.
