El Sàhara, antiga colònia espanyola, és considerat un dels 17 territoris al món pendents de descolonització i n’és el més gran i l’únic africà.

D’ençà de la retirada espanyola el 1975, el Front Polisari ha representat la lluita del poble saharià enfront del Marroc, que en vol la integració. El Marroc va presentar una proposició el 2007 a l’ONU que proposa autonomia pel Sàhara i n’exclou la possibilitat d’independència. Va ser rebutjada pel Front Polisari, que es decanta per un referèndum d’autodeterminació. El Gobierno espanyol, per carta de Pedro Sánchez a Mohammed VI, ha fet costat a la proposició marroquina.

Aquest editorial vol explicitar el per què, el què, el com i el quan d’aquest girament. El què ha estat acceptar les posicions del Marroc sobre l’autonomia i per tancar la porta a l’autodeterminació del Sàhara.

El per què tindria una explicació genèrica i una d’específica. La genèrica seria el punt de vista espanyol respecte al dret d’autodeterminació. I l’específica, que les nacions ocupades fa segles tendim a oblidar, és l’interès d’estat. Espanya canvia el Sàhara per assegurar Ceuta, Melilla i Canàries. Alguna vinyeta al Marroc on es representa Espanya com un brau sense banyes, prim i ferit.

El com ha estat una carta de Pedro Sánchez al Rei Mohammed VI, tot evitant d’informar-ne prèviament el Congreso de los Diputados i ignorant el soci de govern Podemos, que ha expressat el seu suport al poble saharià. Però com prou sabem a Catalunya, després de les picabaralles dialèctiques entre Junts per Catalunya i ERC per les declaracions de Gabriel Rufián sobre Putin i Junts, restarà en paraules buides.

El quan ha estat particularment desafortunat pel fet de contrariar Algèria, que proveeix de gas l’Estat espanyol just en el moment que el conflicte amb Rússia en complica molt l’aprovisionament.

Caldrà seguir de prop els efectes de la traïció espanyola al poble saharià.