La victòria de l’SNP és una de les certeses de les eleccions del 6 de maig; una altra certesa és que aquesta victòria no comportarà la independència d’Escòcia atès que l’SNP renuncia a la DUI i proposa de fer un referèndum, com el que va ser-hi manipulat al 2014, com el que va ser ignorat a Catalunya al 2017 o als veïns seus de les Illes Fèroe al 1946. Referèndum al qual el primer ministre britànic Boris Johnson s’oposa públicament.
La victòria dels d’Sturgeon serà ampla però no té pas garantida la majoria absoluta. Això és conseqüència d’un enrevessat sistema electoral (un cop d’ull a les xarxes demostra que una part significativa dels electors no entén com funciona). Els 129 escons del parlament d’Stormont assignen 73 escons per sistema majoritari en circumscripcions. És el vot 1. D’aquests, l’SNP pot obtenir-ne entre 55 i 65, xifra aquesta darrera que li donaria la majoria absoluta.
El problema és que els 56 escons que es reparteixen proporcionalment en llistes regionals perjudiquen descaradament qui ha obtingut més escons pel vot 1, que es tenen en compte abans d’assignar escons pel vot 2. Un exemple contundent: al 2016, l’SNP va guanyar al vot 2 amb 41’7% de sufragi i va obtenir solament 4 escons; altrament, els Tories unionistes amb 22’9%, en van obtenir 24 al vot 2.
És a dir, cada vot Tory va valdre per 11 vots a l’SNP. Per aquest sistema pervers, l’independentisme es trobaria obligat a presentar una llista blanca unitària al vot 2 que permetria de treure-hi 30-35 escons de 56, per a un total de 90-100 de 135.
Pel contrari, l’aparició a darrera hora de Salmond i el seu partit Alba -per manca de coordinació amb l’SNP- tan sols pot esgarrapar un grapat d’escons en el millor dels casos. En el pitjor, i segons alguns sondatges, no en traurà cap i en pot costar algun a l’SNP i verds.
A Escòcia, com a Catalunya, els partits continuen a treballar contra la independència i són reelegits novament. Fins quan ho permetrem?
