La recent commemoració del desè aniversari del final de la lluita armada per part d’ETA ha obtingut un ressò mediàtic inversament proporcional al d’altres tipus de terrorisme. Com ara els del franquisme, pels quals la dreta no ha demanat perdó si bé el PP fou fundat per exministres de la dictadura i l’Associació per la Recuperació de la Memòria Història continua patint traves i manca de finançament per trobar alguns dels centenars de milers d’assassinats a les cunetes.
Ensems, la xifra de les 853 víctimes mortals d’ETA –comeses durant 52 anys– cada vegada s’allunya més de les 1.114 dones víctimes de la violència masclista d’ençà 2003, per les quals la dreta politicomediàtica no sembla que tinguin el mateix barem de gravetat.
No es tracta pas d’emblanquinar la banda terrorista ni reduir-ne l’impacte –sobretot de la mort de civils innocents– sinó de posar damunt la taula alguns matisos necessaris així com assenyalar diverses mostres d’hipocresia. “Des que no ens maten no tenim projecte”, va admetre Arantza Quiroga, màxima dirigent el PP basc el 2015, durant el programa La Sexta Noche. Els rèdits polítics que aquest partit ha tret del terrorisme al País Basc arriben a límits surrealistes fins al punt d’haver emprat el nom de Miguel Ángel Blanco per finançar la Gürtel.
Una de les manipulacions estrella va ser l’atribució a ETA de l’assassinat de la nena Begoña Urroz el 1960; un document policial inèdit va acabar ratificant que l’autoria corresponia al DRIL, una organització antifeixista activa entre 1959 i 1964 i formada sobretot per portuguesos per lluitar contra les dictadures de Salazar i Franco. Fins i tot El País va publicar-ne la notícia el juny de 2020 quan la llegenda ja s’havia espremut tant que ja s’havia assumit com a realitat indiscutible en determinats àmbits ideològics.
Però el major grau de cinisme l’ha protagonitzat Mayor Oreja, ministre de l’Interior amb Aznar, que ha assegurat que “ETA no s’ha derrotat sinó que està més present que mai”. Durant un programa de Salvados, Chema Herzog –regidor del PP a Enterría– va manifestar que les empreses de seguretat torpedinaven el procés de pau i de fet l’empresa d’escortes Ombuds, vinculada a polítics com ara Mayor Oreja, va acabar fent fallida i un jutjat en va declarar la dissolució el gener de 2020.
Endemés, els comptes espanyols del 2021 preveien 44 milions de plus de conflictivitat per als policies i guàrdies civils destinats al País Basc i Navarra, com si la banda terrorista continués en actiu. En l’àmbit judicial, d’ençà la desaparició d’ETA les sentències per enaltiment del terrorisme han augmentat notablement des que la banda va deixar de matar: 121 entre 2011 i 2018, és a dir, quatre vegades més que en els set anys anteriors.
El “tot és ETA” encara funciona com a ham sucós entre determinats partits i votants, de la mateixa manera que es manté la política de dispersió de presos. El proppassat juny el Centre Memorial de les Víctimes del Terrorisme inaugurat a Vitòria-Gasteiz per Felip VI, Marlaska i Pedro Sánchez recordava Carrero Blanco i Melitón Manzanas –torturador franquista i col·laborador de la Gestapo– mentre ignorava els crims de la gens exemplar Transició o dels GAL.
Finalment, una enquesta d’EITB va revelar que un 67% de persones considerava que ETA hauria d’haver deixat les armes abans, un 9% que ho va fer en el moment oportú i només un 12,5% creia que no les hauria d’haver emprat mai.
El desè aniversari coincideix amb els 85 anys de la tortura i assassinat de José Aristimuño Aitzol, promotor de l’èuscar i membre del PNB, acusat “d’energumen i sinistre sacerdot separatista”.
També coincideix amb la justificació dels crims del GAL per part de Villarejo –pels quals Felipe González mai s’ha disculpat–, i dos guardons gens compatibles amb un Estat que es vanta de ser demòcrata: una medalla a un comissari condemnat per tortures i la Cruz de la Orden de Isabel la Católica a un tinent que va prendre part a la baralla d’Altsasu, més tard convertida en muntatge judicial, policial i polític.
