La recent commemoració dels 76 anys de l’alliberament d’Auschwitz per part de l’antiga Unió Soviètica –hi van morir vora 1,3 milions de persones entre el 1940 i el 1945, 90% jueus-, i del Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust serveix per a recordar la col·laboració de l’Espanya franquista amb l’horror nazi, al qual hi va deportar 9.161 republicans en diferents camps de concentració.
Al marge de l’admiració de la dictadura vers Hitler, acreditat en els mitjans adoctrinadors del règim, del posterior refugi de veterans criminals nazis durant la Transició i la “democràcia” i del menyspreu als herois republicans –per contra, França ha guardonat amb la Legió d’Honor el membre de la resistència Francisco Larroy-, hi ha un altre aspecte molt inèdit que no difonen els mitjans de comunicació ni recull la simbòlica Llei de Memòria Històrica, a la qual 40 col·lectius han demanat garantir-hi l’accés als arxius de la Guerra Civil i el franquisme mentre un historiador n’ha recollit i geolocalitzat 5.430 vestigis. Es tracta dels primers camps de concentració de la història, que Espanya va crear a Cuba a finals del segle XIX com a resposta al desig de llibertat del país que n’era colònia d’ençà el segle XVI. De fet, aquest model va ésser copiat per França i adaptat per l’Alemanya nazi i, ironies de la història, reproduït al camp de Guantánamo instal·lat a Cuba.
Manuel Márquez, doctor en Història, explica que el general Weyler la considerava una tècnica de “reconcentració”, un atac directe a la població civil amb l’objecte d’aïllar la guerrilla dels seus grups de suport. Un grup de soldats arribava a una població per a aplicar-hi la política de ‘terra cremada’: calaven foc als habitatges, camps i graners i les famílies eren traslladades a llocs oberts vigilats per soldats armats, on patien fam, amuntegament i infeccions provinents de la manca d’higiene. Les fotografies que es conserven mostren nens reclosos i desnodrits en un estat deplorable que recorda al de les víctimes del III Reich. Atenent els testimonis, 100.000 dels 400.000 deportats hi van perdre la vida i la premsa no espanyola ho va qualificar d’extermini.
