“Havia de restar en un ensurt però se’ls en va anar de les mans”. Les recents declaracions de Villarejo sobre els atemptats gihadistes a Barcelona l’agost de 2017, ignorades per un espanyolisme polític que el considera un dement alhora que n’impedeix una comissió d’investigació, han servit per constatar una vegada més el meló obert per la jornalista Patricia López sobre la participació de l’Estat en aquells fets. Alhora, reobren els interrogants sobre una altra matança molt mediàtica en què l’establishment s’ha encarregat d’imposar una única versió oficial sense possibilitat de rèplica o discrepància.
El 19 de juny de 1987 un atemptat a l’Hipercor de Barcelona va provocar 21 morts i una quarantena de ferits, un atac atribuït a ETA que també té la seva intrahistòria. Deu dies abans Herri Batasuna (HB) havia obtingut els millors resultats electorals de la seva història en uns comicis europeus, amb molts suports a Catalunya. Així doncs, el terrorisme d’Estat que feia pocs anys havia iniciat el PSOE amb els GAL tenia l’oportunitat de fer una jugada rodona: desactivar l’independentisme basc i causar víctimes catalanes per tal que la simpatia entre els dos pobles quedés liquidada.
De fet, es van ignorar fins a tres avisos telefònics: un a les 15.12h a la guàrdia urbana, un altre al mateix Hipercor a les 15.15h i un darrer al diari Avui a les 15.25h. La policia, creient que era una falsa alarma, va decidir no desallotjar l’establiment i 40 minuts més tard es va produir l’explosió feta amb napalm, que aleshores tan sols usaven tres empreses a tot el món i solament se subministrava als exèrcits de l’OTAN.
Tal com explica Luis Gonzalo Segura a “El llibre negre de l’exèrcit espanyol” (Akal, 2017) “el fet de no gestionar correctament aquelles trucades, tant si va ser responsabilitat de la seguretat del centre comercial com si va ser negligència policial segons les diferents versions, va suposar una massacre però també un benefici incalculable en la deslegitimació d’ETA i, al mateix temps, una legitimació de qualsevol barbaritat comesa sobre ells”.
Roberto Guirado, portaveu i assessor d’Hipercor, va admetre que “la raó de per què no es va desallotjar l’edifici és quelcom que no podrà saber mai ningú”. Segons Gonzalo Segura, “ETA no ho va saber i potser encara no ho sap, però solament va ser una titella en mans d’un règim que la va usar com va voler, igual que va fer amb les forces armades i l’extrema dreta”.
L’Audiència Nacional va condemnar l’Estat al 1994 per l’actuació negligent de les forces de seguretat i fins el 1989, any de la primera sentència, cap organisme públic va atendre les famílies dels ferits i només 13 d’elles van cobrar indemnització.
Com a rerefons, un projecte anomenat Xarxa Gladio que l’OTAN va posar en marxa per cometre accions terroristes a una quinzena de països europeus, d’ençà de l’assassinat d’Aldo Moro a Itàlia a l’atemptat bomba a Bolonya. La finalitat era matar innocents per crear terror al comunisme i Hipercor va ser només una altra peça al tauler d’escacs, amb Felipe González com a espia de la CIA tal com va demostrar Alfredo Grimaldo en el llibre “La CIA a Espanya”. L’evolució d’aquest projecte són els atemptats de bandera falsa, una excusa per a fer guerres i culpar organitzacions islamistes creades pels serveis secrets occidentals.
