Tradicionalment, el suspens ha estat per a la ficció de les sèries de televisió i no pas per a les decisions del Parlament i, actualment, hom pot veure, a les plataformes, una temporada completa de cop sense haver d’esperar entre capítols. Per contra, ahir, el Parlament va fer un “cliffhanger”: es vota un dia i se n’anuncia els resultats l’endemà. Certament que qui llegeix Catdavant sap prou bé que les trames i escenes parlamentàries, tant si són a Brussel·les, Madrid o Barcelona, tenen molt més de ficció que de política.
Abans d’entrar en el fons del fet, cal esmentar la manca –ran a la burla- de principis democràtics i de representació que significa votar en secret. El vot és dels ciutadans i una de les garanties mínimes és saber què es fa amb el NOSTRE vot. A Catalunya, tot just hem viscut una polèmica perversa en aquest tema. Albano Dante Fachin ha estat promogut a xarxes i mitjans per criticar que Albiach, Rabell i Coscubiela votessin públicament NO a la falsa DUI del 27-O.
Aquí -més enllà que als independentistes ens agradi poc que votessin que NO- el que cal remarcar és que tota la resta de diputats/ades votessin en secret. L’insult al poble és encara més greu quan volen fer creure que el vot secret fou part d’una estratègia antirepressiva. És a dir, no declaraven cap independència, pensaven obeir les decisions judicials espanyoles i van fer prevaldre el que els pogués passar personalment a la llibertat nacional. Lamentable.
Pel que fa al resultat de les votacions: 400 vots a favor del suplicatori de Puigdemont, 248 en contra i 45 abstencions. Altrament, Ponsatí i Comín 404 a favor, 247 en contra i 42 abstencions. És a dir, 4 euroburòcrates creuen que té més responsabilitat un conseller que el President. Però poquet, solament d’1%. Fa feredat el nivell dels europarlamentaris.
Puigdemont ha anunciat que reclamaran al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Restem pendents si el jutge Llarena reactivarà les euroordres.
La sensació cinematogràfica s’accentua quan, el mateix dia, es retira el tercer grau a Rull, Turull, Sànchez, Forn i Cuixart per a equilibrar mediàticament la situació d’aquells qui es van entregar amb la d’aquells qui se’n van anar.
