Un any després del burofax, Messi finalment ha marxat del Barça. Deixarem de banda l’anàlisi sobre les conseqüències esportives i els límits salarials. A l’espera de l’auditoria final que amb tota probabilitat confirmarà la infame gestió de Bartomeu –sumada a altres escàndols com la imputació del club en el cas Neymar, les renovacions milionàries, les comissions de fitxatges incomprensibles o el monitoratge a les xarxes–, des de Catdavant ens toca posar el focus en la premsa esportiva, sobretot la catalana. Que una televisió privada espanyola vulgui sucar-hi pa oferint el debut de l’argentí amb el PSG forma part del nacionalmadridisme, que es divertia disfressant Messi de pres mentre oblidava el delicte tributari i la violació de Cristiano Ronaldo o la corrupció de Florentino. Miserable i inevitable. Però ara parlem dels “nostres”.
Atès que concebem el periodisme com a contrapoder, ens resulta vergonyosa la línia editorial que han seguit Sport i Mundo Deportivo. Ambdós van fer mans i mànigues per desinformar –via omissió– de la moció de censura contra la junta de Bartomeu, a veure si el tribuneru de puro es mantenia lleial a l’establishment igual que havia fet el 2015, encegat pel triplet de Luis Enrique. Es van equivocar en menystenir la força generacional dels qui s’informen i contrasten a les xarxes perquè ja s’han alliberat de la fal·làcia de l’opinió pública que en realitat és l’opinió publicada fabricada pels mitjans, tal i com assegurava el filòsof i escriptor José Luis Sampedro. Ara també faltaria anar reduint el percentatge dels qui tenen TV3 com a únic segell de veracitat…
L’hemeroteca demostra la vintena de portades hostils que el diari del franquista Grup Godó va dedicar a Laporta –no és cap sant i també s’ha equivocat amb el nomenament de certs càrrecs o el tracte a les penyes–, a qui acusaven d’acumular unes pèrdues d’uns 48,7 milions d’euros per les quals li van promoure una acció de responsabilitat social, per bé que un jutge va negar l’existència del deute. Tal com apuntava un tuitaire Rosell i Bartomeu solament van moure una coma fins a apujar el forat a 487 milions. Però és més senzill encolomar la culpa a la Covid.
Els mateixos dos mitjans que en sis mesos de presidència de Laporta li han anat posant pals a les rodes són els qui durant una dècada van callar davant els abusos i incompetències del bartomeurosellisme unionista, que ha dut el club a la bancarrota, el desprestigi social, la judicialització i l’espanyolització: l’1-O van preferir jugar al Camp Nou en comptes de plantar-se.
Entenem que són els mateixos que el 2000, ofuscats pel nuñisme hegemònic, van fer campanya anti-Bassat –no recordem cap titular crític contra la xenofòbia de Llauradó en assenyalar el cognom jueu del publicista–, i renovar la confiança en un Gaspart que més tard reconeixeria haver estat el pitjor president de la història. Abans de Bartomeu, és clar.
De la mateixa manera que mereixem uns mitjans de comunicació que no siguin processistes, mereixem una premsa esportiva seriosa que no ens tracti de beneits, ni s’alineï amb cap junta directiva i sigui capaç de distribuir elogis i retrets proporcionals als mèrits i errors comesos.
