Els darrers dies, ha adquirit certa notorietat la candidatura conjunta amb l’Aragó, és a dir, amb Espanya, per organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern. La reunió prevista entre els presidents a Balaguer es va anul·lar, però els equips tècnics hi continuen treballant.

Posant a part les consideracions econòmiques i ecològiques que serien les principals si Catalunya fos independent, la candidatura grinyola per tot arreu. Per una banda, sembla difícil rivalitzar en igualtat de condicions amb Vancouver, Sapporo i Salt Lake City. Això es important perquè, així com els suposats beneficis econòmics solament es materialitzarien en cas d’obtenir la nominació, els efectes negatius arriben ja solament pel fet de contemplar la candidatura.

Per començar, el percentatge de 75 per cent a favor de la candidatura se l’ha cregut molt poca gent. Si hem de donar la mateixa credibilitat a les xifres de la Covid, n’hi ha per posar-se a córrer. A més a més, es pretén excloure comarques afectades de l’eventual consulta al territori.

Per si no n’hi hagués prou, l’espoliació de les obres d’art de Sixena no predisposa gran part dels catalans a fer projectes amb l’Aragó. Però els dos paranys fonamentals tenen a veure amb la independència de Catalunya. Per una banda, planificar projectes espanyols com aquest a 8 anys vista demostra a tothom que s’ho miri objectivament que ni ERC ni Junts volen la independència. La independència és una pastanaga perquè el poble, sorprenentment i tràgica, els continuï votant.

D’altra banda, la candidatura demostra que tota la batalla jurídica internacional  és comèdia. Perquè no mereix cap credibilitat qui vol manifestar la manca de drets humans i nacionals a Catalunya amb una mà, mentre l’altra mà coordina candidatures conjuntes amb l’ocupant.

Mirin, membres del Govern, facin la independència per la qual els vam votar. La fi de l’espoliació tindrà un impacte mensual equivalent al dels Jocs.