Fa uns dies a les xarxes, amb la col·laboració imprescindible de Pilar Rahola, hom s’alterava amb la presumpta retirada maliciosa d’un cartell de Laura Borràs de JuntsxCat, per a posar-ne un de Jessica Albiach dels Comuns, per una treballadora municipal. Dels comentaris viscerals, n’era constatat, de manera preocupant, no solament el desconeixement de si aquell fanal concret era assignat a un o altre partit, sinó també el desconeixement del concepte general de l’atribució dels espais a un o altre partit.
Aquesta picabaralla amaga quelcom molt més rellevant. A les darreres dècades, és estès a la societat el concepte de discriminació positiva d’aquells col·lectius històricament discriminats. No en farem una llista, per a no discriminar negativament aquells que hi poguéssim oblidar. Els partits -de manera més o menys unànime i amb excepcions segons la seva ideologia- accepten, pel cap baix, alguna d’aquestes categories discriminades positivament. Amb una important excepció: la discriminació dels partits polítics “petits”, respecte dels grans. Així, durant la campanya electoral, són privilegiats els partits majoritaris respecte dels petits, com demostra l’exclusió de Primàries, Front Nacional de Catalunya o Partit Nacionalista Català del debat recent a TV3.
Una altra discriminació és l’obligació, per als partits extraparlamentaris, de presentar-hi avals, requisit del qual són exclosos els partits amb presència al Parlament. I ara, pel que fa al dia de les eleccions, l’aturall de 3% per a poder rebre escons en pot deixar fora formacions, tot i tenir prou vots per a merèixer un escó. Cosa que, a més a més, afavoreix els partits grans, atès que els atorga l’argument del vot útil per a evitar que el vot a un partit petit pugui acabar-hi sense representació.
Tenint en compte el fet que els partits establerts reben subvencions i cobertura als mitjans tot l’any, som en allò que podríem denominar discriminació negativa. Com si el campió del món de 100 metres, en competint contra un corredor mitjà, sortís amb 50 metres d’avantatge. Algú en pot dir, d’aquest sistema, “democràtic”, però és com anomenar “art” al “Sálvame”.
