La picabaralla dialèctica entre Lluís Canut i Gerard Piqué ha tingut unes víctimes colaterals impensades pels dos protagonistes: les persones amb rendes baixes o les qui no perceben cap remuneració. L’afer es va activar quan el jornalista va dir al programa Onze de TV3 que el jugador blaugrana cobra 28 milions d’euros bruts anyals. Piqué va respondre amb un tuit ben contundent: “Personatges com aquest cobrant d’una televisió pública per defensar els seus amics. Aquí tens el 50% de la meva nòmina cobrada a 30 de desembre. Respecta’t una mica.”
El tuit incloïa una captura de pantalla d’una nòmina de 2.328.884,39 milions d’euros, per tant, atenent el mateix jugador el seu sou anyal seria de 4.654.768,78 euros. És a dir, una sisena part de la quantitat assenyalada per Canut, per bé que caldria revisar si hi ha incloses quantitats provinents d’altres conceptes, ja siguin en forma de plus per resultats, primes…
La polèmica convida a tres reflexions importants: d’una banda, els dubtes sobre la credibilitat d’ambdues xifres −el jornalista no va revelar la font i només llegia un paper mentre que la captura de pantalla del jugador no n’indicava noms i cognoms identificatius i és un document fàcilment manipulable, podia ser un ingrés de qualsevol altre jugador o de Shakira− i, de l’altra, el fet que encara que la intenció de Piqué fos dir la veritat i en aquest sentit ho podria disfressar de transparència, siguin 28 o 4 milions i mig d’euros anyals es tracta d’una quantitat fora de l’abast de la majoria de treballadors. Per tant, resulta senzill que ho puguin percebre com una ostentació frívola, sobretot els socis, que amb la seva quota estan contribuint que Piqué pugui gaudir d’aquesta renda.
La tercera pota del debat és precisament la rellevància social i econòmica del futbol, que viu en una realitat paral·lela o cercle viciós de malbaratament i deute, tal i com havia denunciat en diverses ocasions l’economista Gay de Liébana, que va morir el proppassat juliol.
