Més enllà d’amants, elefants, comissions de l’AVE o el petroli i l’actual investigació de la fiscalia suïssa que va motivar-ne la fugida amb l’ajut del govern espanyol, l’escàndol més greu (i silenciat) de Joan Carles I va ser l’autocop d’Estat del 23-F del qual avui es commemora el quarantè aniversari. Un episodi més d’un currículum que inclou trair el seu pare, jurar els Principios Nacionales del Movimiento franquista del qual va acceptar la monarquia, carregar-se el seu germà petit amb una pistola regalada pel dictador, no reconèixer un fill que n’era l’hereu de ple dret o el cas Sandra Mozarovsky, una actriu de 18 anys que el 1977 va morir embarassada després de caure d’un quart pis en circumstàncies estranyes. Henry Kissinger, secretari d’Estat dels Estats Units entre 1973 i 1977 i clau en el cop d’Estat de Pinochet a Xile, va dir que l’actuació de Joan Carles I durant la Transició “havia resultat molt creïble, atès que ha sabut manipular molt bé les fonts de poder”.
Atenent la informació de Luis Gonzalo Segura a “El llibre negre de l’exèrcit espanyol”, el 1981 es van produir quatre cops d’Estat: el d’Armada contra Adolfo Suárez, el de Milans del Bosch contra la democràcia i a favor de la monarquia, el de Tejero contra la democràcia i a favor del franquisme més el de Joan Carles I, que va reeixir el 23 de gener després de forçar la dimissió de Suárez. Hi ha diversos indicis de la implicació del monarca en el 23-F i comencen el juliol de 1980 amb l’alliberament de Tejero i Ynestrillas. El rei emèrit es va reunir amb Armada i el va autoritzar a entrar al Congreso per a negociar-hi, la reina Sofia va admetre que el rei havia estat ambigu i el retard a donar el missatge televisiu de tranquil·litat (de les 18.22h fins a la 1.14h) el van delatar. Tejero ha admès haver actuat sota les ordres de Joan Carles I i Manuel Pastrana, excompany de Tejero, va corroborar al programa FAQS de TV3 que “Tejero deia que les ordres venien de la Casa Reial. El 23-F es va organitzar per a enfortir la monarquia”. El llibre “Un rei, cop a cop. Biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó” de Patricia Sverlo també ho acredita.
També hi ha algunes teories que atribueixen el 23-F a un “atemptat de falsa bandera” amb la CIA al darrere. El periodista Alfredo Grimaldos, autor del llibre “Claus de la Transició 1973-1986: de la mort de Carrero Blanco al referèndum de la OTAN”, assegura que aquell dia la sisena flota nord-americana era davant de les platges de València i que els serveis d’intel·ligència militars dels Estats Units –molt superiors als de l’exèrcit espanyol-, van desconnectar la seva principal xarxa de comunicacions, anomenada CONEMRAD, amb l’objecte de facilitar l’operació de Tejero. En una entrevista al mitjà alternatiu La Haine, Grimaldos explica que els serveis nord-americans tenien nombrosos alts càrrecs a sou i que a la secció de Contraintel·ligència de l’Estat Major, al carrer Menéndez Pelayo de Madrid, “a finals de cada mes hi arribava el ‘senyor Smith’ i pagava sobresous als qui, teòricament, s’encarregaven de vigilar l’activitat dels serveis secrets estrangers en territori espanyol”. Atenent Grimaldos, el cap de l’estació de la CIA a Madrid, situada a l’ambaixada nord-americana del carrer Serrano, “s’hi passejava com si fos casa seva. Tenien informació de tot el que s’hi estava coent i hi van donar suport”.
L’ambaixador alemany va informar de fins a quin punt el rei emèrit havia estat generós amb els colpistes, que a la presó van gaudir de majordoms, vi, marisc… Els vicis no eren nous, atès que els guàrdies civils colpistes van ingerir alcohol provinent del bar del Congreso per valor de 106.672 pessetes, en un llistat en què constaven dinou ampolles de whisky, quatre de Moët Chandon i setze caixes de cervesa, entre d’altres. Un article publicat a El Periódico fa tot just deu anys explicava que, abans d’assaltar el Congreso, els guàrdies civils hi van malbaratar 93.349 pessetes més en menjar i 54.800 en tabac.
Amb el triomf electoral d’un Felipe González molt flexible -era un dels que figurava a la llista dels 19 del govern de concentració-, el rei emèrit va guanyar legitimitat. “La pseudo-oposició fabricada pel PSOE va tenir una elecció clara, la hi van dictar i escriure així: esdevindrien republicans borbònics, socialistes amb grups paramilitars, obrers que retallaven i promotors de l’Aliança de les Civilitzacions que van multiplicar per sis la indústria armamentística”, assegura Gonzalo Segura.
El subconscient va trair la Casa Reial, que a Twitter parlava de “l’acte que commemorarà el 40è aniversari del cop d’Estat del 23-F”; després ho va substituir per un missatge més neutre: “Acte institucional 40è aniversari del 23 de febrer de 1981”.
