Avui, fa 307 anys, l’11 de setembre de 1714, la ciutat de Barcelona capitulava després de més de 400 dies de setge i deixava en lluita solament Cardona, que capitularia el dia 18 del mateix mes, i Mallorca i les Pitiüses, que resistirien fins al juliol de 1715.
Les dones i homes de la ciutat lluitaven del costat de l’arxiduc Carles d’Àustria i contra Felip d’Anjou, nét del rei de França Lluís XIV, el Rei Sol. Era molt més que una lluita dinàstica, era una lluita per la llibertat, atès que els territoris de l’àmbit dels Habsburg (Àustries) respectaven molt més les llibertats individuals i nacionals en els territoris que controlaven que no pas els Borbons a França.
La Guerra, anomenada, de Successió, va implicar, del 1701 al 1715, la major part d’Europa i va tenir batalles lliurades a Amèrica, per la qual cosa es pot considerar la primera guerra mundial. Els dos bàndols eren la Gran Aliança que formaven Àustria, Anglaterra, Portugal, Holanda i Catalunya -que s’hi afegí al 1705- i, d’altra banda, les Dues Corones, la castellana i la francesa.
La guerra es va decantar, entre 1710 i 1711, pel canvi de govern a Anglaterra i la pujada al tro imperial de Carles, que els catalans havien nomenat rei. Aquests dos fets originen el tractat d’Utrecht del 1713. El Tractat deixa sols els catalans que decideixen de continuar la lluita quan veuen com ciutats que s’han rendit, com ara València, ho han perdut tot.
Els homes emprats al setge final van de 25.000 a 55.000, segons els càlculs. La ciutat de Barcelona tenia 6.000 defensors dels 40.000 habitants que tenia a l’època. Durant el setge van caure 30.000 bombes a la ciutat. S’estimen a vora 7.000 morts de barcelonins i prop de 15.000 entre els atacants.
Les darreres hores
El general Antoni de Villarroel, que tenia possibilitats de fugir a Mallorca, va romandre-hi per a defensar la ciutat, un cop va ser informat de la decisió de resistir el dia 10. Demana que es tregui el pendó de Santa Eulàlia i la mobilització total.
La tarda de l’11, després d’aturar l’envestida dels borbònics, engegada a les 4.30 del matí, les autoritats opten per la capitulació mentre sigui possible.
El duc de Berwick va acceptar a contracor la capitulació de la ciutat que ell volia continuar d’atacar fins a la rendició final. Als 21 capítols que Berwick redacta, no signa i garanteix sota paraula, hi acordava respectar la vida, les propietats i la ciutat. Tanmateix van ser greument incomplerts i en resta com a exemple etern que els catalans no podem refiar-nos dels qui representen els interessos de Castella.
La caiguda de la ciutat i, ben aviat, de la nació va significar-ne la pèrdua de les institucions i privilegis, com està reflectit al Decret de Nova Planta del 1716, que s’afegia al que ja oprimia València d’ençà de 1707.
Catalunya va ser ocupada militarment, fet que va comportar una repressió bestial en els àmbits fiscals, econòmics i polítics mai no vista anteriorment. S’estima a vora 4.000, el nombre de detinguts i executats i, a desenes de milers, els exiliats a Nàpols, Milà, Roma… o a Viena. Fins i tot es va crear a Àustria la ciutat de Nova Barcelona que, en territori de l’actual Voivodina sèrbia, va tenir una existència curta (1735-1738).
L’exemple més clar de crueltat va ser el que va patir el general Moragues, el cap del qual va ser penjat en una gàbia durant 12 anys al Portal de Mar després d’ésser públicament arrossegat per un cavall, degollat i esquarterat. Es va demolir el barri de la Ribera (800 cases i 4.000 desplaçats sense idemnització) i construir la fortalesa de la Ciutadella. En l’àmbit cultural s’implanta el castellà en tots els camps: justícia, administració, religió i ensenyament. Es tanquen totes les universitats de Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Vic, Solsona i la Seu d’Urgell i s’obre la de Cervera, que va durar un segle, en el qual no va fer aportaments destacats al coneixement.
Però, malgrat la caiguda de l’estat català, no va desaparèixer la llengua, nervi de la nació, que viu unes hores difícils i que, en la situació actual de globalització, solament podrem conservar amb la recuperació ràpida de la llibertat, amb la declaració unilateral d’independència.
Com que no es van rendir i van obtenir la capitulació, els homes i dones de Barcelona, malgrat els incompliments, van aconseguir evitar una repressió encara més dura. Honorem-los i emmirallem-nos en el seu exemple. No tan sols avui sinó cada fins a recuperar la llibertat. I no escoltem ans refutem als qui per ignorància o catalanofòbia ens acusen falsament de celebrar una derrota.
