La campanya “Volem bisbes catalans” es va fer al 1966, encetada per Josep Benet i Jordi Pujol, per a capgirar les decisions franquistes d’imposar bisbes no catalans, tot aprofitant que el Concordat amb el Vaticà permetia al règim d’oferir una terna, d’entre la qual la cúria havia de triar (exemple paradigmàtic de la il·lusió de les alternatives). A qui escriu aquesta notícia, li ha vingut al cap la notícia per ser-li servida a Barcelona cinc vegades seguides aigua provinent de Galícia i Astúries, cosa que no té seny nacional, ni ecològic ni econòmic.
Milers de milions de persones al planeta no tenen accés a aigua potable. Les grans companyies i inversors privats s’han llençat a controlar l’aigua. D’aquí a poc, farem un article tocant a aquest tema, però deixem-ne dos exemples, un de ficció i l’altre del món real. Quantum of Solace, el lliurament de James Bond del 2008, infravalorada però més d’actualitat que mai, tenia el dolent que s’ensenyoria no pas de diamants ni de petroli, sinó de l’aigua de Bolívia.
Al món real, la construcció de la presa Renaixença al Nil Blau, acabada de fer a Etiòpia, fa que sigui possible una acció militar d’Egipte, cosa ja explicada, al 2015, per Tim Marshall al seu llibre de geopolítica mundial “Prisoners of geography” i refermada pel bàndol egipci, recentment, per “no excloure cap solució” al conflicte.
A Catalunya, es publica a mitjans i xarxes socials la lògica indignació de persones que no són ateses en català a restaurants o que no troben vins catalans en establiments catalans, malalts de “riojitis” o “riberadeldueritis”. Altrament, no hem llegit cap crítica al nombre creixent d’establiments que ofereixen aigües no catalanes. Un primer argument per a rebutjar-les, però no l’únic, seria una postura nacionalment centrada.
Un altre és l’argument econòmic. Un producte tan valuós però que els costa tan poc als apropiadors i que té principalment costos d’embalatge i distribució, solament pot ser rendible de transportar 800-1000 quilòmetres de Galiza, Andalusia o Astúries perquè la política de preus de les empreses embaladores catalanes permet l’entrada de les foranes per la reducció de preus; tot el cost més elevat de transport des d’origen, com ens han confirmat diversos restauradors. Recorda el que fa uns anys feia Caja Madrid a Catalunya i La Caixa a Madrid: oferir millors condicions en territori controlat per la competència.
I el tercer és l’impacte ecològic. Mentre té lloc a Glasgow la COP26 sobre canvi climàtic, rebem pressions de tot arreu per reduir el CO2: Bill Gates -fins i tot- que s’esmuny al nostre menjador via YouTube o quan els drets del veïnat de Sant Andreu són trepitjats, suposadament, per a reciclar millor. No té cap sentit que un producte de primera necessitat i que prou dubtós és que sigui apropiat per empreses, hagi de fer 900 quilòmetres per anar a Galiza i a la inversa.
Potser per catalanitat, economia i ecologia ha arribat el moment d’exigir aigües catalanes. Més clar, l’aigua.
