Aquesta darrera setmana ha començat amb una detenció que ha creat una resposta ciutadana força contundent. Hem assistit en directe a actituds condemnables que han omplert hores de debats radiofònics i televisius, pàgines de diaris, milers de piulades a Twitter… Hem recordat aquella temptativa de cop d’estat que navega entre la sospita i el regust d’incipient democràcia en blanc i negre i, endemés, hem estat atents de com anava variant l’afectació per Covid entre la població a casa nostra, i a la campanya de vaccinació. I tot plegat, ho hem fet, naturalment, amb els mitjans que ofereix el nostre món del segle XXI.

Encara no fa tant, les comunicacions utilitzaven altres canals per a fer arribar la informació. N’hi ha que encara es mantenen, però, amb continguts molt delimitats. Em refereixo concretament a les campanes. Aquests elements que són part del nostre paisatge, integrats dins els campanars que tan acostumats estem a veure allà on anem i, als quals, avui dia, tan poca valor hi donem.

Però, què en sabem de les campanes?

Voldria fer-vos-en cinc cèntims perquè, sovint, és a partir del coneixement que podem començar a sentir-nos nostre allò que ens envolta.

Com a instrument, la campana, és un dels pocs que té diferents sèries d’harmònics en si mateix. Té molta riquesa i complexitat de so atès que cada punt de la campana provoca una vibració diferent. Cal destacar, encara, que es projecta a grans distàncies perquè, potser, una de les funcions que té és arribar a Déu, atès que és la veu del poble que crida Déu, tal com la veu de Déu congrega el poble. Per aquest fet, té una valor sagrada i un seny místic, atès que el campanar que la conté surt de terra i s’eleva ben amunt, tot pujant cap al cel.

Hi va haver un moment en què les campanes tenien molt clares les seves funcions: “Vivos voco, mortuos plango, festa decoro, figura frango.” És a dir: “Crido els vius, ploro els morts, decoro les festes (alegria), trenco/parteixo els llamps”. Avui en dia, romanen molt relegades a la part festiva i, en ocasions, litúrgica.

L’associació de Campaneres i Campaners del Pi (Barcelona) fa una gran tasca de recuperació del toc català, el qual consisteix en tocar les campanes sense fer anar el batall sinó una ballesta i “asseure la campana,” tal com es va començar a fer a la Corona d’Aragó: s’atura la campana i es deixa tot mirant cap al cel, acte que, en aquell moment, significava lloar Déu.

Per tal de poder fer aquests tocs, cal “alliberar” les campanes, les quals van ser condemnades l’any 1989 com a conseqüència d’una mala restauració. Van patir un blocatge que les va immobilitzar per sempre més. Es va decidir que seria el batall qui picaria la campana, sempre amb la mateixa intensitat, sempre en el mateix punt, sempre amb la mateixa força, sempre sense la intervenció humana, sempre sense ànima.

Aquestes campanes de Santa Maria del Pi són considerades les més importants de la ciutat, tant per l’antiguitat del conjunt –final de segle XV- com per la qualitat dels bronzes.

Alliberar les campanes i recuperar el toc català és quelcom que va més enllà de les campanes: permet de recuperar el patrimoni sonor de la nostra ciutat, en aquest cas, i posar en valor un sistema propi i particular d’executar aquests tocs.

Aquesta setmana -no se n’ha fet ressò la premsa ni ho han anunciat les campanes mateixes- a l’Associació de Campaneres i Campaners del Pi, s’ha gestionat que, en la missió vinent de reconeixement del planeta Mart que durà a terme la NASA enguany, hi hagi una inscripció amb el nom de l’Associació en el robot que farà aquesta exploració.

Si l’objectiu de les campanes és fer arribar la seva veu al cel, podríem dir que aquest campanar haurà assolit, amb tornes, aquest objectiu.