El franquisme és ben viu a Espanya en la majoria d’institucions i organismes de l’Estat (judicatura, monarquia, IBEX-35, policia, exèrcit, església) però també a la política –l’exmembre del PP i diputat de Vox Ignacio Garriga va fer un tuit agraint els seus avis que el 18 de juliol defensessin els seus principis-, i a l’àmbit editorial. En aquest sentit, el periodista Carlos Hernández ha publicat l’edició de butxaca del llibre “Els camps de concentració de Franco” en què n’identifica 296 pels quals van passar vora un milió de presoners. L’obra explica que el 30% es van instal·lar en terrenys amb barracons envoltats de filat i el 70% restant en places de braus, convents, camps de futbol, col·legis o fàbriques.

Atenent Hernández, cap dels presos havia estat acusat i la majoria ni tan sols havia estat jutjat. L’estratègia es fonamentava en quatre pilars: l’extermini selectiu, -sobretot d’oficials de l’exèrcit republicà i gent que hi estava compromesa- la classificació en grups, l’explotació laboral i la reeducació, que incloïa xerrades patriòtiques, misses obligatòries i salutacions feixistes, entre d’altres. Els presoners dels camps, -els de guerra més els civils-, havien de conviure amb la  por constant d’ésser assassinats però també amb la fam, els maltractaments i la manca d’assistència sanitària. El periodista, que hi ha acreditat 6.000 assassinats, recorda també la duresa de la repressió de les dones tant en presons com en camps com ara el d’Arnao a Astúries.

Francisco Espinosa, doctor en Història, ha publicat recentment ‘Per la Causa Nacional. Històries d’un temps fosc’ (Crítica) centrat en la matança de Badajoz l’agost de 1936, amb 4.000 morts que suposaven 10% de la població total. En una entrevista al diari Público, Espinosa assegurava que “el franquisme va practicar una lobotomia de la qual encara no ens hem refet”.

D’altra banda, l’historiador Fernando Mikelarena ha estat demandat pel fill d’un exdiputat d’UPN-PP per haver publicat que Jaime del Burgo era cap dels Requetès, l’organització paramilitar del carlisme creada a principis del segle XX, quan es va produir la matança de republicans a Navarra.

A més, els benedictins s’aferren a un conveni amb la dictadura franquista per ocupar el Valle de Cuelgamuros d’ençà l’octubre mentre que l’Estat haurà de pagar a la família Franco les despeses de sosteniment del Pazo de Meirás, tot i haver-lo ocupat il·legalment d’ençà el 1975. L’Advocacia de l’Estat ha decidit no recórrer la sentència de l’Audiència Provincial d’A Coruña.

Finalment, el Congreso ha aprovat l’eliminació del nom ‘Fanjul’ d’una estació de Renfe, atès que feia referència a un dels ideòlegs del cop d’Estat de 1936; i s’ha encetat una campanya de micromecenatge per a crear un arxiu Stuart Christie, en homenatge a l’anarquista i escriptor escocès que el 1964 va ésser detingut quan portava explosius per assassinar Franco. Les notes, documents, llibres, cartes, fotos i vídeos de Christie, que va morir el proppassat agost a 74 anys, seran digitalitzades però també romandran al MyDay Rooms de Londres, un espai educatiu dedicat als moviments socials i als activistes. Melilla ha aprovat la retirada de l’estàtua de Franco –la darrera que quedava dempeus a Espanya-, per bé que el representant de Vox hi ha votat en contra i el PP s’hi ha abstingut.