Al gener, el comisario Villarejo va testificar en un judici que el CNI havia estat alertat dels atemptats. Això no va ésser motiu suficient perquè el jutge Félix Alfonso Guevara acceptés la petició de les acusacions particulars, per tal que Villarejo hi comparegués com a testimoni. És la darrera aberració d’un judici que mai no ha pretès ni fer justícia ni aclarir la veritat, ans tot el contrari. El dia 17 de febrer, quedarà vist per a sentència, després de 32 sessions i 4 mesos de judici. Tristament la sentència el que no farà és justícia. Els tres jutjats són peces menors del trencaclosques.
És ara moment de tancar el que vam obrir, fa unes quantes setmanes, mitjançant un article on descartava 3 de les 5 possibilitats d’allò que vertaderament va passar el 17-A a la Rambla de Barcelona i a Cambrils. En aquell article -que cal tenir fresc per a entendre el que segueix-descartàvem que fos una escenificació, que els Mossos hi haguessin obrat correctament i que tot plegat fos una falsa bandera executada SOLAMENT pels serveis secrets espanyols. Hi restaven només 2 hipòtesis a desenvolupar: que fos una acció negligent dels Mossos o bé que fos una acció coordinada per serveis secrets internacionals amb col·laboració d’Urbana i Mossos. Cap dels mitjans de comunicació públics o concertats no ha, ni tan sols, insinuat cap d’aquestes possibilitats, cosa que perversament confirma que una de les dues ha d’ésser la veritat.
La que demana menys imaginació i és prou evident és que som en una sèrie de negligències en cadena que deixarien molt malament els Mossos, en general, i el major Trapero, en particular. En els darrers anys, Trapero ha reconegut que estava disposat a detenir el president de la Generalitat després del 27-O. Tampoc no va protegir el poble de Catalunya de la bestialitat repressiva de les forces d’ocupació el 1r-O. I ara és el cap dels Mossos, responsable de la violència policial envers la població i de la manca de defensa dels comerços en les protestes per l’empresonament de Pablo Hasél. Tan sols li resta el 17-A. O no pas?
La hipòtesi que demana menys deducció, de les 2 que hi resten vives, és que som en una negligència criminal i continuada tan manifesta que la destitució amb deshonor de tots els caps dels Mossos hauria d’anar seguida d’accions penals contra tots ells.
No entrem en si es podia haver evitat l’atac -no podem criticar per criticar-; entrem, però, al que va passar després de l’envestida. El presumpte autor escapa tot caminant i travessa tota la ciutat. Els vídeos que han eixit a la llum en el judici mostren que molta gent va veure de prop el conductor. Per tant, totes les televisions del món havien de tenir un retrat robot de Younes Abouyaaqoub i una descripció que expliqués que lluïa una samarreta de ratlles. El fet de mantenir hores la foto de Driss Oukabir i els trets fets a l’aire -que testimonis han confirmat- van permetre el conductor de travessar la ciutat fins a la Diagonal. Un cop allà va matar Pau Pérez. La negligència que hi seguí fou un control insuficient que Abouyaaqoub va poder saltar: si vols atrapar un sospitós que ha comès un atemptat amb una furgoneta has d’estar preparat perquè carregui contra tu amb un vehicle robust; no pot ser que un turisme desballesti l’operatiu.
Tampoc ni l’execució de tots els sospitosos -tot impedint que se’ls pugui interrogar- ni la reconstrucció dels fets, no són obres policials de funcionament correcte. Però és que, a més a més, van filtrar fotos d’Abouyaaqoub mort, cosa irregular també. Per a adobar-ho del tot, segons el llibre oficialista “Sense por de morir” de la jornalista de TV3, Anna Teixidor, no se n’ha trobat l’autor de la filtració.
És a dir, tots les accions dels Mossos posteriors a l’atac a la Rambla han estat incorrectes. Ara bé, no hi ha hagut querelles contra els Mossos de part de les víctimes ni dels seus estats. Tampoc ni els mitjans catalans ni espanyols no han fet esment de les evidències explicades en aquest article, cosa tristament freqüent en mitjans públics i subvencionats que depenen de la Generalitat per a subsistir. Però, la manca de pressió contra els Mossos fa pensar que no som pas en una negligència, sinó en una premeditació.
Desmuntades les 4 hipòtesis anteriors solament resta viva la 5a i més dura de totes: som en una falsa bandera executada juntament per serveis secrets internacionals, espanyols i els Mossos. Seria una continuació del que va ésser l’”Operació Gladio”, plenament demostrada i organitzada per l’OTAN a molts països europeus, del 1950 al 1990 -l’assassinat del primer ministre italià Aldo Moro i l’atemptat a l’estació de Bolonya en serien crims destacats. La implicació específica de l’Estat espanyol -que no està essent jutjat- l’exposarem en un article separat, demà divendres.
Tot el que a la primera part de l’article es consideren negligències serien, doncs, accions premeditades. I cap dels familiars dels morts no hi podria dir res perquè els forçarien a silenci. Els estats de les víctimes no remourien cel i terra; que és el que ara passa. Gent notòria del sistema ocuparia llocs destacats de l’acusació particular per a impedir que la veritat se sàpiga i atacarien solament el CNI per a cobrir la trama principal. És el que ha passat amb Jaume Alonso-Cuevillas.
Però el fet més evident és el que segueix: s’ha aterrit la població catalana tot explicant que els objectius reals eren Sagrada Família, Camp del Barça i… Torre Eiffel. I aquí és on cap jornalista ni advocat pot defensar -com passa a Catalunya- que som en una operació “domèstica” del CNI. Un atemptat de falsa bandera en territori francès pel CNI comportaria un risc d’incident internacional de grans dimensions. És a dir, que sols podria fer-se en connivència amb serveis secrets francesos i occidentals. O tots plegats ens han mentit amb la Torre Eiffel o tots plegats ho preparaven.
Com a societat hem de gosar mirar la veritat als ulls i obrar conseqüentment. O demà els morts poden ésser els nostres fills o néts. Aviat hi haurà sentència, però, fins després de la independència no hi haurà possibilitats que hi hagi justícia.
