Permeteu-me explicar-vos les dues anècdotes que han causat que escrigués aquest article:

La primera passa en una ràdio local de la meva comarca (El Moianès). Em vaig oferir per a fer-los un llibre d’estil (de compliment voluntari) i el vaig presentar a la direcció. Tot va anar bé fins que vaig arribar als usos del verb ésser, concretament del participi. El llibre d’estil deia, si fa no fa En diàlegs planificats l’única forma acceptable és estat. En diàlegs espontanis la forma preferible és estat tot i que també és acceptable la forma set atès que és una forma pròpia de la nostra comarca. En cap cas és acceptable la forma sigut.

Després de llegir aquest fragment, la directora de la ràdio, una dona que, tot i no tenir coneixements filològics, sempre ha mirat de fer servir un català tan correcte com fos possible, va dir «A mi set em sona molt ‘‘paleto’’» i jo li vaig contestar «Perfecte, doncs digues estat».

No cal dir que va continuar fent servir sigut tot i que és una forma que no és pròpia del seu poble.

La següent anècdota passa a la facultat de filologia. Ens trobàvem uns quants companys de filologia catalana i jo vaig dir «…aquesta classe ha set…» i abans que pogués continuar la frase, un company em corregeix ràpidament «Sigut». Tot i que vaig provar d’explicar, a un estudiant de filologia catalana, per què set i sigut són igual d’incorrectes, em fa l’efecte que no ho va entendre del tot.

Però per què hom pensa que sigut és més correcte que set? La resposta breu (la llarga ja la faré en un altre article) és que és la forma que han decidit emprar els mitjans de comunicació.

I és aquí on comença l’article de debò (sí, això d’abans ha estat solament per a desfogar-me): Quin problema tenen el sigut i el set?

A quins llocs es fan servir? La forma sigut és la forma majoritària, s’empra a tot el País Valencià (on també existeix segut) i a gran part de Catalunya. Per la seva banda, el set s’utilitza en algunes comarques de l’interior del Principat. Però en canvi, a les Illes i a la Catalunya Nord encara es fa servir la forma estat com a participi del verb ésser.

Quan comencen a aparèixer? Al corpus hom no hi pot trobar la forma sigut fins al segle XVIII, en què apareix solament un cop, el que es feia servir com a participi del verb ésser era estat. A partir del segle XIX sigut es fa més abundant.

Sigut és una forma anàloga de verbs com riure; si riure fa rigut, ser fa sigut. Mentre que set ho és de verbs com fer; si fer fa fet, ser fa set.

Per a aprofundir en la darrera frase del paràgraf anterior analitzarem les llengües romàniques:

En català, la gramàtica de Fabra situa la forma estat com a forma principal i el sigut com a forma secundària (no parla sobre el set). En aquest aspecte la GIEC diu pràcticament el mateix, però equiparant el set al sigut.

En italià, llengua que fa servir els verbs ésser i estar igual que el català, solament accepta una forma pel participi del verb essere: stato. No hi ha cap altra forma alternativa, ser i estar comparteixen participi.

Les llengües portuguesa, gallega i asturiana sí que tenen un participi diferent pel verb ser i pel verb estar. Curiosament en la llengua aragonesa hi ha zones en què predomina la forma estau/estato i d’altres en què predomina la forma seu.

Podem veure que la llengua francesa no té el verb estar, solament fa servir el verb être (ser), de totes maneres, el participi és été, una forma que s’assembla molt més a estat que no pas a sigut o set.

El cas de l’occità és un pèl especial, hi ha parlars que fan servir el verb estar i n’hi ha que no. De totes maneres, el participi del verb èstre (ser) i estar és el mateix: estat.

Com podem veure, doncs, tant la forma sigut com set són castellanismes sintàctics que hauríem de fer desaparèixer del nostre ús.