El cas de Rafa Nadal és un altre exemple de bombolla protectora i genuflexió constant dels mitjans de comunicació que, a canvi de material per construir un mite hispànic, n’han amagat els episodis foscs en una operació similar a la realitzada amb Fernando Alonso. Ja al 2012 el diari espanyol El País es feia ressò d’una investigació d’Hisenda a l’entorn del tennista, les empreses del qual havien mogut 56 milions d’euros entre 2005 i 2011. El règim fiscal beneficiós de Sant Sebastià no podia continuar eternament i Hisenda va obligar als Nadal a un canvi de domicili fiscal.

Al marge de pràctiques mèdiques dubtoses (un plasma miraculós que escurça el temps de recuperació) i de l’ombra del dopatge (una autorització rebuda per l’Agència Mundial d’Antidopatge per usar determinats medicaments) denunciats al blog Política Menor, la faceta d’empresari immobiliari ha estat la més desenvolupada i polèmica.

La construcció del centre que porta el seu nom a Manacor va tirar endavant gràcies a una llei ad hoc que va tenir el suport del PP i el PSOE, segons confirma l’associació ecològica Terraferida. El periodista Roger Castillo ho va advertir el 2016 en un article a Fosbury i l’acadèmia del tennista ha devorat més de sis hectàrees, fruit de diverses ampliacions. El novembre del 2019 l’Ajuntament de Manacor va aprovar la requalificació d’una zona verda de 40.000 metres quadrats per tal que la família Nadal hi pogués construir 275 xalets que podrien ser venuts per 100 milions d’euros. Diverses entitats ecologistes van denunciar que es tractava d’una llei feta a la mida per agilitar els tràmits urbanístics.

Fa tot just un mes i mig Rafa Nadal conqueria el seu tretzè títol de Roland Garros i novament la gesta esportiva monopolitzava els elogis i les portades en detriment de les operacions immobiliàries de legalitat dubtosa.