En aquestes festes de Nadal, s’ha mobilitzat gran part de l’independentisme. L’atomització de l’independentisme i la multiplicació de candidatures que es consideren independentistes, obliga que, de manera injusta, aquestes hagin de presentar avals de 0’1% del cens electoral de cada demarcació on es presentin. Tan sols s’hi pot avalar una candidatura. També, i malgrat que els ciutadans els associï a la llista guanyadora del 2017, Junts per Catalunya -ara com a partit- ha de presentar avals per un tecnicisme que allunya el poble de la política. Si amb això no n’hi hagués prou, les eleccions al Barça -en què també cal avalar les candidatures-, i les restriccions per la Covid-19, fan més difícil tot plegat.

El moviment més destacat ha estat la substitució de Miquel Iceta, el qual pot ésser ara ministre espanyol, per comptes del fins ara ministre espanyol de Sanitat, Salvador Illa. Aquest moviment genera perplexitat en força rams de la societat catalana. D’una banda, per la manca de democràcia interna que això significa; i per l’altra, perquè intensifica el girament espanyolista del PSC -convé recordar les imatges d’Illa a les manifestacions unionistes a Barcelona que han estat populars a les xarxes. Tanmateix, allò que comporta més perplexitat és que hom consideri rendible electoralment una gestió amb el pitjor aiguabarreig arreu del món: pels morts per milió d’habitants, per les restriccions a la llibertat i per la crisi econòmica -aquesta darrera, conseqüència del dos factors anteriors. Tot plegat, obre interrogants inquietants de la societat en què vivim.

Un altre moviment destacat ha estat que Demòcrates -com hom esperava arran de les picabaralles escenificades després de la cimera de Donec Perficiam-, s’incorpora a les llistes de JuntsxCat. Això després que tant Junts per Catalunya com Demòcrates haguessin fet llurs primàries. Però l’univers que a Catalunya separa allò que el votant de bona fe pensa que són unes primàries i allò que realment són, serà objecte d’un proper article.

També Solidaritat ha acordat per 92’5% -segons han fet públic ells mateixos-, d’afegir-se a JuntsxCat. Això ja era evident perquè el secretari general de SI, Uriel Bertran, és part d’Independentistes d’Esquerres, que fa costat a Puigdemont. I també perquè els representants de Solidaritat, a la reunió de Donec Perficiam , hi van fer afirmacions interpretables en aquest seny.

També MES ha decidit allunyar-se d’ERC i participar amb Junts per Catalunya en aquestes eleccions.

En un to menor, Lorena Roldan -que al 2013 era a la Via Catalana per la Independència i que fins ara era al Parlament per Ciudadanos-, s’ha passat al PP de Tarragona.

I és que, així com Adam Smith va parlar de la mà invisible a l’economia, potser aviat caldrà parlar de la mà invisible que dirigeix la política catalana. Perquè hi ha molts canvis d’aliances, de cadira o de camisa, però la independència -després de més de 10 anys de procés i d’haver-la guanyat per eleccions plebiscitàries el 2015 i per referèndum el 2017-, no arriba mai.