“Ningú no em farà callar” va avisar Felipe González abans de l’acord entre la coalició Podem-PSOE, ERC i Bildu en l’aprovació dels comptes. L’expresident del govern espanyol és la metàfora perfecta del frau de la Transició: de les jaques de pana a ésser part del consell assessor de Gas Natural i exhibir-se en luxosos iots. “Gràcies, nosaltres sí que el reconeixem” ha estat la frase de Vox que serveix per a tancar el cercle.

Una traïció que va començar el 1979 en abandonar el marxisme al Congrés de Suresnes i es va perllongar amb el terrorisme d’Estat dels GAL. El juny passat la CIA va desclassificar un document de gener del 1984 en què confirmava que González va acordar la creació d’un grup de mercenaris controlat per l’exèrcit per a combatre terroristes al marge de la llei. Mai no va trepitjar la garjola, que sí van tastar uns quants mesos Vera i Barrionuevo, abans que el PP els indultés.

D’ençà de la seva retirada política fa més de dues dècades, el seu viratge cap a posicions conservadores ha estat progressiu i compartit amb d’altres “barons” socialistes històrics com ara Leguina, Bono o Rodríguez Ibarra. El seu currículum és ple de fets i frases poc exemplars: durant la campanya electoral andalusa a les darreries de 2018 va anunciar que avantposava la dictadura i la monarquia a un sistema democràtic, i al gener de 2019 Jorge Rodríguez, cap de campanya del Partit Socialista Unit de Veneçuela, va relacionar Felipe González amb la corrupció i el narcotràfic. A banda de qualificar-lo com a “el senyor de 20%” per les comissions cobrades d’aquest govern sud-americà, J. Rodríguez el va responsabilitzar de 28 assassinats comesos sota el paraigua del GAL i va assegurar que F. González era amic personal de Pablo Escobar, el qual va ésser present a la festa organitzada pel PSOE per a celebrar el triomf electoral de 1982. De fet, un article en un mitjà alternatiu va desvelar aquest vincle en una història que inclou l’especulador basc Enrique Sarasola Lertxundi, amic de Carrero Blanco i casat amb la filla d’un dels principals terratinents de Colòmbia.

El maig de 2019, l’expresident del govern espanyol no entenia com hi podia haver “gent d’esquerra que fos còmplice del tirà Maduro” i poc després va ésser fitxat com a membre independent del consell d’administració de Boluda Towage, societat de remolcadors de l’empresari i expresident madridista Vicente Boluda.

L’agost de 2019, Cayetano Martínez de Irujo va admetre que Felipe havia ajudat la Casa de Alba a eludir l’impost de successions i al mes vinent es va fer públic que els expolítics membres dels consells d’administració de l’Ibex-35 s’havien embutxacat més de 25 milions d’euros l’any 2015. González era un dels beneficiats en l’operació juntament amb Borrell, Acebes o Tocino.

En una mostra de la conxorxa bipartidista d’alternança al poder entre PSOE i PP, l’octubre de 2019 Felipe i Rajoy van criticar la duresa amb què es persegueix la corrupció a Espanya, la major part de la qual ha estat provocada pels dos grans partits espanyols.

Al gener de 2020, l’expresident socialista va definir el colpista Guaidó “com l’únic representant legítim” de Veneçuela i al maig va elogiar la gestió de la pandèmia d’Almeida “davant la inexperiència de Sánchez i Iglesias”. El revifat conflicte al Sàhara Occidental també compta amb la contribució negativa de Felipe González: el 14 de novembre de 1976, un any després que Espanya lliurés el territori al Marroc i Mauritània, l’aleshores secretari del PSOE hi va viatjar en plena guerra i es va comprometre de defensar el poble sahrauí “fins a la victòria final” davant de representants de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). Mots i promeses que es va emportar el vent.