Jordi Sànchez va anunciar, ahir, que presentava la demanda contra la sentència del 1r d’octubre davant el Tribunal Europeu de Drets Humans. Ho va fer acompanyat per l’actual presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie a l’Hotel Calderón.

Ho va fer en ocasió del 20-S, data de l’escorcoll a la seu de la Conselleria d’Economia pocs dies abans del referèndum que, sorprenentment, ell mateix va negar que fos per la independència de Catalunya.

El secretari general de Junts per Catalunya va dir que no espera restitucions personals perquè els anys de presó ningú no els hi tornarà, ni a ell ni a família i amics.

Sànchez va argumentar voler aplicar un correctiu a l’Estat espanyol i restituir les garanties que no va tenir quan el van condemnar per sedició per aquells fets. Objectius respectables però que s’avenen més amb un relat autonòmic que no pas amb el d’un suposat líder independentista.

Fa la impressió que algun assessor d’imatge ha recomanat a Sànchez aquest cop d’efecte, atès que molts independentistes hi han perdut la confiança per molts motius: per lliurar-se voluntàriament; perquè Xirinacs el va destapar a “La traïció dels líders”; perquè,  tal com va publicar Catdavant en una notícia, va enganyar tot Catalunya per fer una falsa vaga de fam amb glucosa; per la renúncia a la unilateralitat; per les matusseres explicacions del fet que Junts no trenqui amb ERC, malgrat la crisi originada per la taula de diàleg.

Tot això s’ha vist reflectit en els comentaris sobre el 20-S a les xarxes, on han considerat que els Jordis, més que com a líders independentistes, van obrar com a neutralitzadors de la voluntat popular quan van enviar tothom a casa.