Fem una petita ullada al mapamundi, gairebé tots els països del món s’autoanomenen ‘’democràcies’’, fins i tot les dictadures més totalitàries. Tan sols n’hi ha dos que afirmen directament que no ho són. Podem dir que la paraula ‘’democràcia’’ està de moda arreu del planeta. Però d’on surt el que anomenem ‘’democràcia’’?
Fem un petit viatge en el temps. Durant l’Edat Mitjana i Moderna el poder l’exercien les famílies reials juntament amb les corts de cada país. Als Països Catalans i Aragó el poder l’exercia el compte-rei juntament amb les corts de cada país que, al seu temps, eren formades per tres braços: el noble-militar, l’eclesiàstic i el reial (format pels síndics de les viles). Aquest sistema no era únic al continent (tot i que tenir constitucions i furs a les quals el rei havia de jurar obediència tampoc no era quelcom típic a les corts europees), els francesos i els anglesos (entre d’altres) també tenien un sistema en què el rei havia de consultar les corts de tant en tant.
De totes maneres, l’estructura de poder era la mateixa arreu, una estructura piramidal en què el rei era al capdamunt i el poder se’l repartien uns pocs. Hom pot dir que les revolucions que marcaren l’inici de l’Edat Contemporània (l’americana i la francesa) van revertit la situació i van retornar el poder al poble per primer cop d’ençà de l’època grega. Però de debò va ser així?
La ideologia dels revolucionaris es va basar en un llibre: ‘’El contracte social’’ del filòsof Jean-Jacques Rousseau. Rousseau afirmava que tothom ha de participar en la creació de lleis, sinó no es poden considerar lleis. De quina manera es poden fer les lleis de la manera més eficient en una societat fortament analfabetitzada? Elegint els representants que, alhora, consultaran el poble. Atès que els governs eren formats per representants, van optar per anomenar-se ‘’Repúbliques de govern representatiu’’.
Com hem dit en el paràgraf anterior, l’analfabetització era un problema important a l’hora de deixar al poble decidir sobre qüestions de govern. Per tant van marcar uns requisits per a poder formar-ne part dels processos de governança. Per a poder elegir els governants hom havia de ser home, major de 25 anys i tenir un mínim de patrimoni (al principi molt elevat) que garantís que tenia els coneixements adients. Els qui governaven i els qui els elegien eren del mateix grup social. El cens era d’un 1% de a la població, per tant el més comú era que els votants coneguessin personalment tots els candidats.
Quan els polítics es reunien, debatien sobre el millor per a l’estat, els uns i els altres exposaven els seus arguments i es votava. D’aquí neix el terme ‘’Parlament’’, un lloc en què els polítics debatien i estaven disposats a canviar d’idea (i de vot) si la proposta era millor que la seva.
Parlarem d’una anècdota personal: en un municipi petit de Catalunya, en el debat electoral, tres formacions van proposar dos sistemes diferents per la gestió de les escombraries. El Partit 1 va dir que implementarien la recollida porta-a-porta, un sistema que ha demostrat una gran eficàcia; el Partit 2 va dir que ells proposaven un sistema millorat, era com una recollida porta-a-porta però amb el benefici que la gent no hauria de tenir present quins dies havien de llençar segons què, un sistema que ja s’havia provat en alguns municipis i que havia funcionat encara millor que el porta-a-porta; finalment, el Partit 3, després de sentit la intervenció del Partit 2, va defensar la recollida porta-a-porta. No podrien haver dit que ells proposaven el porta-a-porta però que si hi havia un sistema millor no tindrien cap mena de problema a donar-hi suport? El lector pot pensar que, és clar, són polítics i han de seguir el programa electoral (en futurs articles en parlarem del programa electoral).
Actualment, no cal dir que aquesta idea inicial dels parlaments ha desaparegut completament. Els polítics hi van, hi fan un discurs i cada partit vota el que els diu el líder mostrant desacomplexadament una obediència cega. És el que anomenem ‘’disciplina de vot’’ i, si un càrrec electe gosa trencar-la pot tenir greus problemes dins el partit.
Per a no allargar més l’article d’avui acabarem en un petit resum final: Les democràcies actuals neixen amb les revolucions francesa i americana en què el poder se’l van repartir un grup social reduït que es coneixien els uns als altres i sabien les habilitats i mancances dels candidats. En aquella època els Parlaments tenien més sentit que en l’actualitat atès que els polítics hi anaven a discutir idees i a mirar de convèncer el màxim nombre de gent possible.
