Fa una setmana, a Grenlàndia es van fer eleccions generals anticipadament, a l’escaiença de les locals. En un primer article, vam voler destacar la victòria aclaparadora dels independentistes i que no s’hi declararà imminentment la independència. Avui, però, volem aprofundir en els dilemes que té la societat grenlandesa a l’hora de fer compatible ecologia, economia, identitat i independència. Dilema que, feliçment, no existeix pas a Catalunya.
L’economia de Grenlàndia és basada en la pesca, el turisme i les subvencions daneses, les quals impliquen dos terços dels comptes generals i 25% del PIB. Subvencions que, evidentment, desapareixerien en cas d’independència. Aquest conflicte entre llibertat i economia roman reflectit en el fet que més de 80% dels vots a les eleccions del 6 d’abril van ésser per a partits autoanomenats independentistes. Pel contrari, una enquesta del 2017, exposava que 78% dels enquestats solament vol la independència si hi poden mantenir el nivell de vida.
En aquest context, el conflicte pel que fa al projecte miner de Kvanefjeld va comportar haver de fer anticipadament eleccions que va guanyar l’Inuit Ataqatigiit (ecologista d’esquerres), contrari al projecte, el qual va desbancar el Siumut (Socialdemòcrata), que ha governat pràcticament sempre d’ençà l’establiment de l’autogovern al 1979 i que havia concedit l’aprovació provisional al projecte.
Grenlàndia té al subsòl la 2a reserva de metalls de terra estranya i la 6a d’urani del món. Els metalls de terra estranya són 17 metalls que resten normalment junts i tenen un procés d’extracció extremadament tòxic on destaca el neodimi, essencial per a la construcció de cotxes elèctrics, mòbils, ordinadors i avions militars.
L’espenta econòmica que significaria el projecte miner que faria viable la independència podria alterar l’equilibri ecològic, i també el social, majoritàriament Inuit, per l’arribada de molts treballadors estrangers, atès que l’explotació correspondria a una empresa australiana amb accionistes xinesos.
Sortosament, a Catalunya no tenim aquests dilemes i la independència urgent del Principat és imprescindible per a millorar econòmicament i poder preservar el territori, la llengua i la identitat.
Al 2008/9, quan s’hi va ampliar l’autogovern, l’independentisme considerava que el 2021 -amb l’avinentesa del tricentenari de la possessió novament danesa del 1721, després de dos segles d’absència-, seria l’any de la independència. Com a Catalunya ens van prometre pel 2014.
És clar que els vincles entre Dinamarca i Grenlàndia estableixen que abans de declarar la independència caldria fer un referèndum. I com saben els habitants de les Illes Fèroe d’ençà el 1946, referèndum, Dinamarca i independència són termes excloents.
