Jordi Cuixart era un dels presos més apreciats per l’independentisme de base fins fa poc. Això ha canviat les darreres setmanes després de l’abraçada a Iceta i, encara va ser pitjor, quan va fer callar les persones que xiulaven Colau a Gràcia.
Tot just dilluns parlàvem de com els indultats Sànchez, Forcadell, Bassa i Junqueras denigren la unilateralitat, és a dir, la independència, tot fent indignar, dividir i desorientar l’independentisme.
Dimecres, a l’espanyola i monàrquica RAC1, Cuixart “ho va a tornar a fer”. Cuixart va dir que tornaria a defensar Colau dels xiulets i va mirar de fer creure que la referència feta als 3 anys i 8 mesos de presó no era un intent de fer servir un argument d’autoritat. Algú li hauria de dir que la majoria independentista ja no se’l creu cegament, com passava fins no fa gaire.
El pitjor de tot és que -com va fer el seu company a 50% en els Jordis- Jordi Sànchez va considerar implícitament que el 1r d’octubre no era un referèndum per la independència quan va dir que calia agafar una postura comuna per la taula de negociació, la qual considera un triomf impensable fa 4 anys. Segons Cuixart, aquesta postura comuna hauria d’ésser amnistia i autodeterminació. Per a reblar el clau, va dir que no calia fixar terminis.
Això fa pensar en dues qüestions: si com diu @Dumacbcn, en la foto que il·lustra l’article, els indultats treballen per rebentar la independència des que van sortir de la presó o ja hi treballaven abans; i quina part dels 20.000 milions d’espoliació anyal del 2014 ençà -en què ja podíem ser independents si no fos per culpa dels líders processistes- pagarà cadascun d’ells després de la independència.
