Solament 4,2% dels catalans censats a l’exterior amb dret a vot van poder exercir-lo La Federació Internacional d’Entitats Catalanes denuncia els entrebancs i endarreriments de les ambaixades i consolats espanyols, la qual cosa fa minvar el suport a l'independentisme

Solament 4,2% dels catalans censats a l’exterior amb dret a vot van poder exercir-lo La Federació Internacional d’Entitats Catalanes denuncia els entrebancs i endarreriments de les ambaixades i consolats espanyols, la qual cosa fa minvar el suport a l'independentisme

La Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC) ha alertat que solament 4,2% dels catalans censats a l’exterior van poder exercir el dret a vot en les recents eleccions al Parlament, mentre que el 2017 ho van fer vora 12%. Els entrebancs burocràtics i els endarreriments injustificats pels consolats i ambaixades espanyoles contradiuen el “servei modern, àgil i digitalitzat” que sosté el Ministeri d’Exteriors, i revelen el frau del ‘vot pregat’ d’ençà el 2010, atès que abans d’implantar-lo la participació oscil·lava entre 20 i 35%. “Ara que el nombre de votants és més gran que mai, es limiten més que mai els nostres drets” es planyia la FIEC, que denuncia que 4,5% de vots van ésser anul·lats sense cap motiu.

A Twitter, nombrosos testimonis han volgut dir-hi la seva: a Los Ángeles una noia assegurava que la documentació per a demanar el vot pregat va arribar fora de termini –des que hi va arribar ara fa 14 anys mai no ha pogut votar- i, de fet, l’endarreriment en la recepció dels papers de vot va ésser similar al Brasil i a la regió de l’Àsia-Pacífic; per contra, els catalans residents a l’Equador i Hondures sí que van poder votar perquè el servei de Correus va contractar-hi una empresa privada de missatgeria, atesa la situació de pandèmia. Els 17.543 catalans que viuen al Regne Unit van tornar a viure una odissea per a fer efectiu el dret a vot, als Països Baixos i Luxemburg la participació va patir una davallada de 40% respecte el 2017, mentre que la de Bèlgica baixava fins a 60%.

Pel que fa als resultats, JuntsxCat va ésser la força més votada amb 26,8%, seguida pel PSC (19,1%), ERC (18,9%), En Comú Podem (8,2%), la CUP (7,1%), C’s (7,0%), Vox (4,7%) i el PP (3,6%).

El PSOE i Podem han presentat al Congreso una proposició de reforma de la LOREG, que el PP ja s’ha encarregat de torpedinar sota pretext que “és una cortina de fum per a tapar el menyspreu mostrat pel govern vers la ciutadania a l’exterior”.

Crònica de la bestialitat policial post-Hasél L'Associació Professional de Mossos es fa la víctima mentre els agents empren porres extensibles i pilotes de goma; l'establishment mediàtic tria ésser solidari amb els contenidors cremats

Crònica de la bestialitat policial post-Hasél L'Associació Professional de Mossos es fa la víctima mentre els agents empren porres extensibles i pilotes de goma; l'establishment mediàtic tria ésser solidari amb els contenidors cremats

La detenció de Pablo Hasél, unida al context de precarietat econòmica i d’un sistema judicial espanyol arbitrari, han desfermat una onada de protestes massives a diversos punts de l’Estat espanyol, amb un nexe comú: la violència desinhibida de les diferents forces i cossos de seguretat que, a diferència de la que s’exercia als anys 80 i 90, resta prou acreditada per mitjà de vídeos a les xarxes socials. Amb el precedent de Linares ben viu, la bestialitat ha inclòs cops amb porres extensibles per damunt la cintura, mastegots a cotxes, presència d’infiltrats, una cacera a Gràcia amb els manifestants arraconats, agressions a vianants, a menors o persones que demanaven diàleg i calma als agents –com la que va patir el diputat de la CUP, Dani Cornellà- i fotojornalistes ferits per projectils de “foam”, tot i anar acreditats. Cal recordar que, el novembre de 2019, una proposició al Parlament per la retirada, en el termini de sis mesos, dels projectils viscoelàstics de precisió (“foam”) del material d’ordre públic emprat pel cos dels Mossos va ésser refusada gràcies als vots de JuntsxCat, ERC, PSC, PP i C’s; solament hi van votar a favor els representants de la CUP, d’En Comú Podem i un d’ERC. Un projectil “foam” va llevar l’ull d’una noia i uns 300 joves, convocats pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), es van manifestar pel centre de Barcelona en un ambient tranquil, però amb una consigna ben clara: “Esquerra i Pdecat, la paciència s’ha acabat”.

Mentre que Sàmper s’assembla massa a Buch, Colau ha fet costat a Twitter als cossos de seguretat, encara que alguns missatges que hi va publicar el 2012 i el 2013 eren d’una fesomia ben diferent: “Gràcies per defensar els carrers de Barcelona, torna la pau i els Mossos se’n van… hem aguantat, companys” o “cal fer una crida als Mossos que creuen en els drets humans i la democràcia per tal que s’allunyin de l’actual política d’encobriment de brutalitat”. Enric Millo, exdelegat del govern espanyol a Catalunya i secretari d’acció exterior de la Junta d’Andalusia, ha publicat a Twitter la fotografia d’una tanqueta d’aigua de la policia amb el missatge: “Una bona dutxa sempre va bé!”.

El robatori de mòbils, la zitzània a les xarxes i l’escassa visibilitat d’alguns nombres d’identificació policials han posat més llenya al foc a un context de Síndrome de Sherwood, una doctrina que explica fil per randa les consignes que reben els agents per a provocar enrenous als carrers o per a romandre-hi passius, segons convingui. A Twitter, un compte policial acusava els manifestants d’haver tombat un vehicle, però l’autor de la fotografia va avisar-los que era fruit d’un accident de trànsit.

Lluny de qualsevol autocrítica o disculpa, l’Associació Professional de Mossos d’Esquadra (APME) ha emès un comunicat ple de cinisme en què es planyia dels atacs als agents. “N’estem farts, del silenci insultant i la connivència amb qui ens ataca i de la construcció d’un relat fictici en què es criminalitza permanentment l’actuació policial”. L’APME demana que s’emprin les imatges que enregistren les unitats policials, també manifesta un sentiment “de fàstic i vergonya” dels agents i avisa que convertiran el Cos en “ingovernable”, si la situació no canvia.

La salvatgeria policial ha tingut la complicitat dels principals mitjans de comunicació espanyols, que no han dubtat de criminalitzar els manifestants. Atenent la figura retòrica de la sinècdoque -ampliar o restrènyer el significat d’un mot en prenent el tot per la part o la part pel tot-, la minoria vandàlica que pul·lula en qualsevol tipus de concentració ha estat emprada, de manera mesquina, per a convertir l’autodefensa dels manifestants en violència i la violència dels agents en defensa de la llei i l’ordre. L’establishment mediàtic s’ha estimat més ésser solidari amb els contenidors cremats que no pas amb les persones apallissades, i un tuïtaire s’ha distret a fer-ne comparacions i assegura que l’estada del rei emèrit a l’hotel d’Abu Dhabi, a càrrec dels comptes públics, equivaldria al cost de 55 contenidors/dia; l’any d’Elionor a Irlanda (75.000 euros anyals) tindria el mateix cost que 4.000 contenidors i el sosteniment anyal de la monarquia serviria per a comprar-ne 2,5 milions.

Són els mateixos diaris, ràdios i televisions que no han criticat que Espanya hagi acollit l’ultradretà amic del colpista Guaidó, Leopoldo López, condemnat a presó per haver encapçalat protestes a Veneçuela, amb 600 ferits i 46 morts –un dels quals va ésser cremat viu perquè era favorable a Chávez-; ni tampoc han criticat que a Hong-Kong cremessin viva una persona partidària de la Xina. Aleshores aquests mitjans van emprar l’eufemisme “protestes” i no pas l’expressió “aldarulls violents”. Es tracta dels mateixos mitjans que han emmudit sistemàticament la violència quotidiana en virtut dels desnonaments, l’existència de presos polítics, les tortures a Euskadi amb la implicació de Marlaska, l’explotació i els accidents a la feina, l’assassinat de migrants a El Tarajal, els atemptats jihadistes del 17-A a Barcelona amb l’Estat al darrere, les medalles a torturadors franquistes, la venda d’armes a Aràbia Saudita, la fugida de Joan Carles I, el cobriment de la mort del fotojornalista Jose Couso i el desig impune d’afusellar 26 milions d’espanyols per un grup de militars… o la presència cada cop més habitual de persones remenant contenidors tot cercant-hi menjar.

Són els mateixos mitjans que no han encetat telenotícies ni portades amb l’atac racista a un centre de menors a Torredembarra, ni amb l’enèsim incendi que ha sofert una instal·lació de barraques a Palos de la Frontera (Huelva), on malvivien temporers migrants en condicions ruïnoses.

El diari Ara ha publicat un article en què els comerciants del Passeig de Gràcia hi asseguraven que Barcelona havia viscut la seva ‘Nit dels vidres trencats’, una comparació indigna amb el nazisme també emprada per algun diari espanyol i un col·laborador de TVE1. Per a reblar el clau, alguns jornalistes força coneguts com ara Elisa Beni o Bea Talegón han fet proclames a Twitter tot instant la societat a un “llirisme” que sembla ignorar les circumstàncies històriques, atès que la majorança de conquestes socials s’han assolit gràcies a la lluita i no pas a les concessions de les elits. Per exemple, la “Canadenca”, una vaga de 44 dies, entre febrer i març de 1919 a Barcelona, en què els treballadors van sabotejar els tramvies i el forniment d’aigua, i van enfrontar la policia a trets. La instauració de la jornada professional de vuit hores, encara vigent, va fer finir el conflicte. O les sufragistes femenines britàniques, que el 1913 van haver d’emprar tots els recursos possibles per a aconseguir el dret de vot de les dones –fins i tot van posar dues bombes a casa d’un ministre-, o l’exemple de França, on el gener de 2020, el govern de Macron va haver de recular en la proposició de perllongar l’edat de retirada fins a 64 anys, després de 38 jornades intenses de protesta i, per això, la vida professional encara hi fineix a 62 anys. “El pacifisme i la prèdica abstracta de la pau són una manera d’engalipar la classe obrera per tal que no es rebel·li contra el seu opressor”, va dir Lenin.

Les muntanyes gallegues de Trevinca, en perill Una empresa noruega insisteix a instal·lar-hi 31 torres eòliques davant la inacció de la Xunta

Les muntanyes gallegues de Trevinca, en perill Una empresa noruega insisteix a instal·lar-hi 31 torres eòliques davant la inacció de la Xunta

Les muntanyes de Trevinca, les més altes de Galícia i una de les joies mediambientals d’Europa, es veuen amenaçades per una empresa noruega que hi vol construir 31 torres eòliques. És la quarta vegada que ho prova d’ençà vint anys. Un grup de suport ha recollit vora 5.000 signatures i cerca solucions davant la laxitud de la Xunta, que en va refusar la qualificació d’espai protegit.

‘Salvemos Trevinca’ es plany del material no reciclable de les aspes de les torres i reivindica el patrimoni natural gallec, així com una economia sostenible que permeti els més joves de continuar vivint en l’àmbit rural.

És Pablo Hasél un instrument de dissidència controlada per a impedir la independència de Catalunya? El no compliment del termini d'ingrés voluntari, dels protocols de detenció i el sosteniment dels mitjans de comunicació com la Vanguardia i la BBC, tan llunyans de l'estalinisme que defensa el raper, obliguen a considerar-ho

És Pablo Hasél un instrument de dissidència controlada per a impedir la independència de Catalunya? El no compliment del termini d'ingrés voluntari, dels protocols de detenció i el sosteniment dels mitjans de comunicació com la Vanguardia i la BBC, tan llunyans de l'estalinisme que defensa el raper, obliguen a considerar-ho

No fa ni una setmana, l’independentisme va obtenir 74 escons i molt més de 50% de vots -i no pas 51% com es difon, un cop elimines els “ni sí ni no”, els blancs i els nuls. És a dir, en un país no ocupat, els escenaris serien haver fet ja la DUI o bé haver format Govern i, tot seguit, preparat la DUI pels 74 independentistes. A Catalunya, però, on la sèrie del procés té tombs de guió en cada nova temporada, tot just s’escolen possibilitats enrevessades de pactes inesperats.

L’atenció dels darrers dies a Catalunya és centrada en l’entrada a presó del raper Pablo Hasél, per l’acumulació de vàries sentències. Aquella que n’ha determinat l’ingrés és per exalçament del terrorisme. La mateixa sentència imposa penalitzar-lo amb sanció per injúries a la corona. Una campanya de promoció a tots els mitjans de comunicació processistes, inclosa TV3, ha donat lloc a cinc nits de reaccions per l’empresonament a Barcelona i arreu de Catalunya, amb ferits i detinguts, amb danys a comerços i a vehicles de ciutadans; també perjudicis a mobiliari urbà que -si som, tal com es presenta, en una lluita pels drets civils i per la llibertat d’expressió- cal relativitzar.

Però, és això del que tracta l’afer Hasél?

En primer lloc, cal dir que no centrem aquest article en analitzar els antecedents del pare i avi de Hasél, tal com s’ha publicat en diversos blocs. Les persones han d’ésser valorades per elles mateixes i no pas pels seus familiars. Això cal aplicar-ho a tothom i no solament a Hasél. Tampoc no valorarem aquí les sentències i delictes imposats per jutjats de l’Estat ocupant espanyol i, encara menys, els delictes de caràcter polític, com ara són les injúries a la corona o l’exalçament del terrorisme. Després de la independència, caldrà revisar totes les sentències espanyoles i promoure actuacions de crims contra els catalans comesos per l’Estat espanyol i els seus servidors de 1714 ençà, sense prescripció que ho impedeixi. Ara bé, el nostre deure amb el poble de Catalunya és dir sempre la veritat, i no permetre que referències a actuacions judicials contra una persona puguin servir per a manipular persones de bona fe, amb costos per a la seva integritat física o llibertat.

El cas Hasél presenta incoherències en sis àmbits: detenció fora de termini, no compliment de protocols en el moment de la detenció, ocultació de l’estalinisme de Hasél, manipulació dels motius per a l’empresonament, mentides de Hasel a Twitter i sostenimet dels mitjans de comunicació del sistema, que són oposats a l’estalinisme.

En primer lloc, el termini per a comparèixer-hi voluntàriament vencia el dimarts dia 12 de febrer. No s’hi va lliurar voluntàriament, cosa que no va sorprendre ningú atès que el propi Hasél ho va anunciar al programa “Preguntes freqüents” de TV3; programa al qual va tornar el dissabte dia 13, fora ja de termini. No sols va participar-hi sinó que no va ser detingut a la sortida del programa com calia esperar, ni tampoc diumenge ni dilluns. El cantant va tenir temps d’entrar a la Universitat de Lleida on va ser detingut, de manera molt fotogènica, dimarts. És a dir, Hasél ha tingut més llibertat d’expressió com a condemnat de la que té un ciutadà no condemnat.

En segon lloc, no es van complir els protocols d’escorcoll i emmanillament immediat. El filmen (qui ho filma i filtra?) i el treuen a cara destapada i davant dels jornalistes i no es procura pas una sortida discreta, per a un major efecte mundial.

En tercer lloc, hi ha hagut una ocultació de la militància estalinista de Hasél. L’apologia de qui, per mèrits propis, comparteix el podi dels genocides universals amb Hitler i Mao, resta ben palesa, entre d’altres, a la cançó “Añorando a Iósif” on encoratja a estimar-lo de manera folklòrica i, per a afegitó, a imitar-lo; ben curiós aquest referent de la llibertat d’expressió i els drets civils. Aquesta ocultació ha permès que associacions, com Òmnium o ANC, o mitjans de comunicació, com la BBC o La Vanguardia, tractin el cantant favorablement.

En quart lloc, el sistema també ha ajudat el raper quan hom ha emmudit o reduït el fet que té altres condemnes: per agressió a un jornalista -de TV3 precisament, s’hauran creuat pels passadissos?- i per amenaces a un testimoni -tot just se n’ha publicat la sentència amb dos anys i mig de condemna. L’Estat espanyol ha ajudat Hasél i n’ha reforçat la figura quan ha “ordenat” les sentències i ha permès que surti primer la condemna d’injúries a la corona; fet propi d’un país sense separació de poders.

I per a acabar, no és creïble aquell qui, com Hasél, menteix els seus 138.000 seguidors a Twitter quan recrimina el rector d’haver autoritzat l’entrada dels Mossos a la universitat. El mateix rector ho ha hagut de desdir atès que fa molts anys que la legislació no recull aquesta potestat. Tant és així que Vilaweb també ho ha rectificat.

Per tots aquests motius, és obligatori qüestionar-nos si no som davant un muntatge espanyol contra la independència, amb un o diversos dels objectius que en segueixen: distreure l’independentisme dels resultats de diumenge i de les negociacions per a formar Govern, generar tensió que justifiqui mediació internacional per a poder negociar un referèndum de revocació del d’independència que vam guanyar al 2017, en connivència amb els partits processistes, o bé anar a una reforma constitucional que maquilli la monarquia en república per apaivagar les ànsies independentistes del poble de Catalunya.

L’In-Edit anuncia que enguany tornarà a ésser presencial La dinovena edició del festival de documentaris musicals es farà entre el 28 d’octubre i el 7 de novembre als Multisales Aribau

L’In-Edit anuncia que enguany tornarà a ésser presencial La dinovena edició del festival de documentaris musicals es farà entre el 28 d’octubre i el 7 de novembre als Multisales Aribau

Després d’una edició 100% en línia motivada per la pandèmia, l’In-Edit de documentaris musicals ha anunciat que es tornarà a celebrar al seu emplaçament habitual, els cinemes Multisales Aribau. La dinovena edició del festival se celebrarà entre el 28 d’octubre i el 7 de novembre però en mantindrà l’aposta digital amb In-Edit.tv, que ha incorporat les peces del director canadenc Ron Mann.

Ron Mann és el millor director de cinema documental musical canadenc de l’actualitat. La seva obra se centra principalment en aspectes de la cultura popular canadenca i nord-americana. Entre els documentaris presentats, en aquesta exclusiva selecció, s’hi troba ‘Comic Book Confidential’ (1988) i el recent ‘Carmine Streets Guitar’.

D’altra banda, la mala notícia en l’àmbit musical és la mort del pianista i compositor de jazz Chick Corea, el quart artista més reconegut de la història dels Grammy amb un total de 23 guardons.

Es prepara un tripartit ERC, CUP i Comuns? Reunions entre ERC i CUP i declaracions de Sánchez, Rufián i la CUP sembla que adoben aquesta possibilitat

Es prepara un tripartit ERC, CUP i Comuns? Reunions entre ERC i CUP i declaracions de Sánchez, Rufián i la CUP sembla que adoben aquesta possibilitat

A la nit electoral, amb el frec a frec en escons entre PSC, ERC i JuntsxCat, semblava que les opcions de govern minvaven a dues: PSC + ERC amb alguna peça més o bé ERC + Junts amb algun complement. La segona opció seria la desitjada pels independentistes i la més lògica atès que ERC, que és a totes dues opcions, tindria la presidència garantida. A més a més, Aragonès, a la compareixença trilingüe, va deixar caure que seria desitjable que el pacte d’investidura anés acompanyat d’un pacte de pressupostos.

Però a la Catalunya del procés les coses no són mai com cal esperar i els independentistes no podem estar mai tranquils.

Els darrers dies, ha agafat força la possibilitat d’un pacte a tres entre ERC, CUP i Comuns, tot deixant fora JuntsxCat. Per a aquest acord, que disposaria de 50 escons, hi caldria, per tal de reeixir, l’abstenció de PSC i Junts a la segona votació. Seria una opció enverinada on Junts tindria el dilema de passar a l’oposició o votar NO al costat de Ciutadans, VOX i PP, i anar a la repetició d’eleccions en circumstàncies adverses.

Tot i aquest maquiavel·lisme potencial d’ERC, la inestabilitat que generaria un Govern que hauria de menester 18 escons per a la majoria absoluta i com ho rebria l’independentisme, fan que aquesta opció sigui improbable. És clar que, a Catalunya, de més verdes en maduren.