Les quotes mínimes dels autònoms pujaran al 2022 fins a 433 euros mensuals L'Estat compta que augmentarà vora 5.000 milions d'euros la recaptació, 50% més que a l'actualitat

Les quotes mínimes dels autònoms pujaran al 2022 fins a 433 euros mensuals L'Estat compta que augmentarà vora 5.000 milions d'euros la recaptació, 50% més que a l'actualitat

Un dels arguments -o més aviat fal·làcies- de l’unionisme és demanar com pagaria les pensions una Catalunya independent. La qüestió és, més aviat, la inversa: com podrem els catalans cobrar les pensions d’un Estat espanyol en fallida?

Per si els autònoms no passessin ara un moment duríssim com a conseqüència de la Covid-19 i de les mesures restrictives envers l’activitat, per a fer-hi front, un nou entrebanc treu el nas de cara al 2022. 

L’Estat espera recaptar 5.000 milions més tot escudant-se en les recomanacions del Pacte de Toledo i augmentarà les quotes mínimes fins a 433 euros mensuals de 289 actuals. I diu que la reforma és en benefici del conjunt dels afectats. No cal ser matemàtic per a veure que aquests 5.000 milions sortiran de les butxaques dels autònoms.

Al final, és paradoxal que, per a poder ésser autònoms dignament, convé deixar l’autonomia i ser independents.

40è aniversari de l’autocop d’Estat de Joan Carles I El rei emèrit va endegar una revolta el 23-F de la qual es va atorgar el paper de salvador; Tejero ha admès que les ordres venien de la Casa Reial

40è aniversari de l’autocop d’Estat de Joan Carles I El rei emèrit va endegar una revolta el 23-F de la qual es va atorgar el paper de salvador; Tejero ha admès que les ordres venien de la Casa Reial

Més enllà d’amants, elefants, comissions de l’AVE o el petroli i l’actual investigació de la fiscalia suïssa que va motivar-ne la fugida amb l’ajut del govern espanyol, l’escàndol més greu (i silenciat) de Joan Carles I va ser l’autocop d’Estat del 23-F del qual avui es commemora el quarantè aniversari. Un episodi més d’un currículum que inclou trair el seu pare, jurar els Principios Nacionales del Movimiento franquista del qual va acceptar la monarquia, carregar-se el seu germà petit amb una pistola regalada pel dictador, no reconèixer un fill que n’era l’hereu de ple dret o el cas Sandra Mozarovsky, una actriu de 18 anys que el 1977 va morir embarassada després de caure d’un quart pis en circumstàncies estranyes. Henry Kissinger, secretari d’Estat dels Estats Units entre 1973 i 1977 i clau en el cop d’Estat de Pinochet a Xile, va dir que l’actuació de Joan Carles I durant la Transició “havia resultat molt creïble, atès que ha sabut manipular molt bé les fonts de poder”.

Atenent la informació de Luis Gonzalo Segura a “El llibre negre de l’exèrcit espanyol”, el 1981 es van produir quatre cops d’Estat: el d’Armada contra Adolfo Suárez, el de Milans del Bosch contra la democràcia i a favor de la monarquia, el de Tejero contra la democràcia i a favor del franquisme més el de Joan Carles I, que va reeixir el 23 de gener després de forçar la dimissió de Suárez. Hi ha diversos indicis de la implicació del monarca en el 23-F i comencen el juliol de 1980 amb l’alliberament de Tejero i Ynestrillas. El rei emèrit es va reunir amb Armada i el va autoritzar a entrar al Congreso per a negociar-hi, la reina Sofia va admetre que el rei havia estat ambigu i el retard a donar el missatge televisiu de tranquil·litat (de les 18.22h fins a la 1.14h) el van delatar. Tejero ha admès haver actuat sota les ordres de Joan Carles I i Manuel Pastrana, excompany de Tejero, va corroborar al programa FAQS de TV3 que “Tejero deia que les ordres venien de la Casa Reial. El 23-F es va organitzar per a enfortir la monarquia”. El llibre “Un rei, cop a cop. Biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó” de Patricia Sverlo també ho acredita.

També hi ha algunes teories que atribueixen el 23-F a un “atemptat de falsa bandera” amb la CIA al darrere. El periodista Alfredo Grimaldos, autor del llibre “Claus de la Transició 1973-1986: de la mort de Carrero Blanco al referèndum de la OTAN”, assegura que aquell dia la sisena flota nord-americana era davant de les platges de València i que els serveis d’intel·ligència militars dels Estats Units –molt superiors als de l’exèrcit espanyol-, van desconnectar la seva principal xarxa de comunicacions, anomenada CONEMRAD, amb l’objecte de facilitar l’operació de Tejero. En una entrevista al mitjà alternatiu La Haine, Grimaldos explica que els serveis nord-americans tenien nombrosos alts càrrecs a sou i que a la secció de Contraintel·ligència de l’Estat Major, al carrer Menéndez Pelayo de Madrid, “a finals de cada mes hi arribava el ‘senyor Smith’ i pagava sobresous als qui, teòricament, s’encarregaven de vigilar l’activitat dels serveis secrets estrangers en territori espanyol”. Atenent Grimaldos, el cap de l’estació de la CIA a Madrid, situada a l’ambaixada nord-americana del carrer Serrano, “s’hi passejava com si fos casa seva. Tenien informació de tot el que s’hi estava coent i hi van donar suport”.

L’ambaixador alemany va informar de fins a quin punt el rei emèrit havia estat generós amb els colpistes, que a la presó van gaudir de majordoms, vi, marisc… Els vicis no eren nous, atès que els guàrdies civils colpistes van ingerir alcohol provinent del bar del Congreso per valor de 106.672 pessetes, en un llistat en què constaven dinou ampolles de whisky, quatre de Moët Chandon i setze caixes de cervesa, entre d’altres. Un article publicat a El Periódico fa tot just deu anys explicava que, abans d’assaltar el Congreso, els guàrdies civils hi van malbaratar 93.349 pessetes més en menjar i 54.800 en tabac.

Amb el triomf electoral d’un Felipe González molt flexible -era un dels que figurava a la llista dels 19 del govern de concentració-, el rei emèrit va guanyar legitimitat. “La pseudo-oposició fabricada pel PSOE va tenir una elecció clara, la hi van dictar i escriure així: esdevindrien republicans borbònics, socialistes amb grups paramilitars, obrers que retallaven i promotors de l’Aliança de les Civilitzacions que van multiplicar per sis la indústria armamentística”, assegura Gonzalo Segura.

El subconscient va trair la Casa Reial, que a Twitter parlava de “l’acte que commemorarà el 40è aniversari del cop d’Estat del 23-F”; després ho va substituir per un missatge més neutre: “Acte institucional 40è aniversari del 23 de febrer de 1981”.

‘Cadascú a casa seva… i Déu a la de tots’ L'església espanyola representa una rèmora econòmica per a l'Estat entre finançament directe, donatius sense control fiscal i apropiació de 35.000 béns

‘Cadascú a casa seva… i Déu a la de tots’ L'església espanyola representa una rèmora econòmica per a l'Estat entre finançament directe, donatius sense control fiscal i apropiació de 35.000 béns

El ‘nacionalcatolicisme’ que va elevar Franco com a ‘Caudillo por la gracia de Dios’ tampoc va ésser netejat durant la Transició. Ho prova el fet que, per exemple, entre 1998 i 2015 l’església espanyola va inscriure com a propis 34.961 béns, de llocs de culte (catedrals, ermites…) fins a cases parroquials o de mestres, places, fonts i terrenys. Aquesta privatització del patrimoni històric espanyol per mitjà del pretext de les immatriculacions de béns -alguns dels quals de gran valor arquitectònic i cultural- ha estat curosament descrita pel Diario.es i ara li correspondrà al Ministre de Cultura Rodríguez Uribes reclamar-los a l’església, que d’ençà el 1996 pot registrar-los com a propietat privada per mitjà d’una certificació eclesiàstica gràcies a una reforma de la llei hipotecària del PP. La situació no té res a veure amb la de França i Portugal, on aquest patrimoni és propietat pública per bé que l’església en conserva el dret d’emprar-lo en activitats litúrgiques. El Consell de Ministres ha enviat al Congreso la llista de béns, que ja són públics i poden ésser reclamats per part dels particulars que creguin que hi tenen drets de propietat.

És la mateixa església que rep 11.000 milions d’euros públics anyals i se n’embutxaca 335 més en donatius sense control fiscal, una quantitat que suposa 36% del seu finançament atenent la Memòria Anyal d’Activitats de l’Església a Espanya i fa que 56% del seu pressupost resti fora de control fiscal. L’abril del 2019 va transcendir que els 20.000 professors que fan l’assignatura de religió suposen un cost anyal de 700 milions d’euros per a l’Estat i que els bisbes van rebre 268 milions de l’Estat per mitjà de la casella de la declaració de l’IRPF, la major quantitat de la història recaptada per aquest concepte.

La institució, favorable al model de família tradicional i al manteniment del Valle de los Caídos però detractora de l’avortament, l’eutanàsia o la renda mínima, ha protagonitzat darrerament episodis surrealistes de censura, com ara la presentació d’una querella contra Netflix per una comèdia sobre Jesucrist o la petició d’eliminar l’estàtua d’un diable que representa la llegenda de l’Aqüeducte de Segòvia, en considerar que atempta contra els sentiments religiosos. El mateix delicte que volien emprar contra l’actor Willy Toledo per haver-se cagat en Déu, contra l’artista Abel Azcona o les dotze imputades per la processó del ‘Coño Insumiso’, absoltes perquè el jutge la va circumscriure a la llibertat d’expressió.

A títol individual, hi ha barbaritats a dojo: el bisbe de Còrdova es va alegrar públicament de l’auge de l’ultradreta a Andalusia; l’arquebisbe de Sevilla va qualificar el feminisme “d’il·legal i digne de foguera” i el de Toledo demanava deixar tranquil Franco amb el pretext de “no donar voltes a quelcom que va succeir fa 40 anys”. El bisbe de Castelló va assegurar que el matrimoni homosexual “crea fills pertorbats”; durant la Setmana Santa de 2019 la Virgen del Baratillo de Sevilla s’hi va passejar amb el faixí de Franco i a principis de 2020 una macrocausa de pederàstia a Xile va concloure amb la imputació de set religiosos espanyols.

Solament 4,2% dels catalans censats a l’exterior amb dret a vot van poder exercir-lo La Federació Internacional d’Entitats Catalanes denuncia els entrebancs i endarreriments de les ambaixades i consolats espanyols, la qual cosa fa minvar el suport a l'independentisme

Solament 4,2% dels catalans censats a l’exterior amb dret a vot van poder exercir-lo La Federació Internacional d’Entitats Catalanes denuncia els entrebancs i endarreriments de les ambaixades i consolats espanyols, la qual cosa fa minvar el suport a l'independentisme

La Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC) ha alertat que solament 4,2% dels catalans censats a l’exterior van poder exercir el dret a vot en les recents eleccions al Parlament, mentre que el 2017 ho van fer vora 12%. Els entrebancs burocràtics i els endarreriments injustificats pels consolats i ambaixades espanyoles contradiuen el “servei modern, àgil i digitalitzat” que sosté el Ministeri d’Exteriors, i revelen el frau del ‘vot pregat’ d’ençà el 2010, atès que abans d’implantar-lo la participació oscil·lava entre 20 i 35%. “Ara que el nombre de votants és més gran que mai, es limiten més que mai els nostres drets” es planyia la FIEC, que denuncia que 4,5% de vots van ésser anul·lats sense cap motiu.

A Twitter, nombrosos testimonis han volgut dir-hi la seva: a Los Ángeles una noia assegurava que la documentació per a demanar el vot pregat va arribar fora de termini –des que hi va arribar ara fa 14 anys mai no ha pogut votar- i, de fet, l’endarreriment en la recepció dels papers de vot va ésser similar al Brasil i a la regió de l’Àsia-Pacífic; per contra, els catalans residents a l’Equador i Hondures sí que van poder votar perquè el servei de Correus va contractar-hi una empresa privada de missatgeria, atesa la situació de pandèmia. Els 17.543 catalans que viuen al Regne Unit van tornar a viure una odissea per a fer efectiu el dret a vot, als Països Baixos i Luxemburg la participació va patir una davallada de 40% respecte el 2017, mentre que la de Bèlgica baixava fins a 60%.

Pel que fa als resultats, JuntsxCat va ésser la força més votada amb 26,8%, seguida pel PSC (19,1%), ERC (18,9%), En Comú Podem (8,2%), la CUP (7,1%), C’s (7,0%), Vox (4,7%) i el PP (3,6%).

El PSOE i Podem han presentat al Congreso una proposició de reforma de la LOREG, que el PP ja s’ha encarregat de torpedinar sota pretext que “és una cortina de fum per a tapar el menyspreu mostrat pel govern vers la ciutadania a l’exterior”.

Crònica de la bestialitat policial post-Hasél L'Associació Professional de Mossos es fa la víctima mentre els agents empren porres extensibles i pilotes de goma; l'establishment mediàtic tria ésser solidari amb els contenidors cremats

Crònica de la bestialitat policial post-Hasél L'Associació Professional de Mossos es fa la víctima mentre els agents empren porres extensibles i pilotes de goma; l'establishment mediàtic tria ésser solidari amb els contenidors cremats

La detenció de Pablo Hasél, unida al context de precarietat econòmica i d’un sistema judicial espanyol arbitrari, han desfermat una onada de protestes massives a diversos punts de l’Estat espanyol, amb un nexe comú: la violència desinhibida de les diferents forces i cossos de seguretat que, a diferència de la que s’exercia als anys 80 i 90, resta prou acreditada per mitjà de vídeos a les xarxes socials. Amb el precedent de Linares ben viu, la bestialitat ha inclòs cops amb porres extensibles per damunt la cintura, mastegots a cotxes, presència d’infiltrats, una cacera a Gràcia amb els manifestants arraconats, agressions a vianants, a menors o persones que demanaven diàleg i calma als agents –com la que va patir el diputat de la CUP, Dani Cornellà- i fotojornalistes ferits per projectils de “foam”, tot i anar acreditats. Cal recordar que, el novembre de 2019, una proposició al Parlament per la retirada, en el termini de sis mesos, dels projectils viscoelàstics de precisió (“foam”) del material d’ordre públic emprat pel cos dels Mossos va ésser refusada gràcies als vots de JuntsxCat, ERC, PSC, PP i C’s; solament hi van votar a favor els representants de la CUP, d’En Comú Podem i un d’ERC. Un projectil “foam” va llevar l’ull d’una noia i uns 300 joves, convocats pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), es van manifestar pel centre de Barcelona en un ambient tranquil, però amb una consigna ben clara: “Esquerra i Pdecat, la paciència s’ha acabat”.

Mentre que Sàmper s’assembla massa a Buch, Colau ha fet costat a Twitter als cossos de seguretat, encara que alguns missatges que hi va publicar el 2012 i el 2013 eren d’una fesomia ben diferent: “Gràcies per defensar els carrers de Barcelona, torna la pau i els Mossos se’n van… hem aguantat, companys” o “cal fer una crida als Mossos que creuen en els drets humans i la democràcia per tal que s’allunyin de l’actual política d’encobriment de brutalitat”. Enric Millo, exdelegat del govern espanyol a Catalunya i secretari d’acció exterior de la Junta d’Andalusia, ha publicat a Twitter la fotografia d’una tanqueta d’aigua de la policia amb el missatge: “Una bona dutxa sempre va bé!”.

El robatori de mòbils, la zitzània a les xarxes i l’escassa visibilitat d’alguns nombres d’identificació policials han posat més llenya al foc a un context de Síndrome de Sherwood, una doctrina que explica fil per randa les consignes que reben els agents per a provocar enrenous als carrers o per a romandre-hi passius, segons convingui. A Twitter, un compte policial acusava els manifestants d’haver tombat un vehicle, però l’autor de la fotografia va avisar-los que era fruit d’un accident de trànsit.

Lluny de qualsevol autocrítica o disculpa, l’Associació Professional de Mossos d’Esquadra (APME) ha emès un comunicat ple de cinisme en què es planyia dels atacs als agents. “N’estem farts, del silenci insultant i la connivència amb qui ens ataca i de la construcció d’un relat fictici en què es criminalitza permanentment l’actuació policial”. L’APME demana que s’emprin les imatges que enregistren les unitats policials, també manifesta un sentiment “de fàstic i vergonya” dels agents i avisa que convertiran el Cos en “ingovernable”, si la situació no canvia.

La salvatgeria policial ha tingut la complicitat dels principals mitjans de comunicació espanyols, que no han dubtat de criminalitzar els manifestants. Atenent la figura retòrica de la sinècdoque -ampliar o restrènyer el significat d’un mot en prenent el tot per la part o la part pel tot-, la minoria vandàlica que pul·lula en qualsevol tipus de concentració ha estat emprada, de manera mesquina, per a convertir l’autodefensa dels manifestants en violència i la violència dels agents en defensa de la llei i l’ordre. L’establishment mediàtic s’ha estimat més ésser solidari amb els contenidors cremats que no pas amb les persones apallissades, i un tuïtaire s’ha distret a fer-ne comparacions i assegura que l’estada del rei emèrit a l’hotel d’Abu Dhabi, a càrrec dels comptes públics, equivaldria al cost de 55 contenidors/dia; l’any d’Elionor a Irlanda (75.000 euros anyals) tindria el mateix cost que 4.000 contenidors i el sosteniment anyal de la monarquia serviria per a comprar-ne 2,5 milions.

Són els mateixos diaris, ràdios i televisions que no han criticat que Espanya hagi acollit l’ultradretà amic del colpista Guaidó, Leopoldo López, condemnat a presó per haver encapçalat protestes a Veneçuela, amb 600 ferits i 46 morts –un dels quals va ésser cremat viu perquè era favorable a Chávez-; ni tampoc han criticat que a Hong-Kong cremessin viva una persona partidària de la Xina. Aleshores aquests mitjans van emprar l’eufemisme “protestes” i no pas l’expressió “aldarulls violents”. Es tracta dels mateixos mitjans que han emmudit sistemàticament la violència quotidiana en virtut dels desnonaments, l’existència de presos polítics, les tortures a Euskadi amb la implicació de Marlaska, l’explotació i els accidents a la feina, l’assassinat de migrants a El Tarajal, els atemptats jihadistes del 17-A a Barcelona amb l’Estat al darrere, les medalles a torturadors franquistes, la venda d’armes a Aràbia Saudita, la fugida de Joan Carles I, el cobriment de la mort del fotojornalista Jose Couso i el desig impune d’afusellar 26 milions d’espanyols per un grup de militars… o la presència cada cop més habitual de persones remenant contenidors tot cercant-hi menjar.

Són els mateixos mitjans que no han encetat telenotícies ni portades amb l’atac racista a un centre de menors a Torredembarra, ni amb l’enèsim incendi que ha sofert una instal·lació de barraques a Palos de la Frontera (Huelva), on malvivien temporers migrants en condicions ruïnoses.

El diari Ara ha publicat un article en què els comerciants del Passeig de Gràcia hi asseguraven que Barcelona havia viscut la seva ‘Nit dels vidres trencats’, una comparació indigna amb el nazisme també emprada per algun diari espanyol i un col·laborador de TVE1. Per a reblar el clau, alguns jornalistes força coneguts com ara Elisa Beni o Bea Talegón han fet proclames a Twitter tot instant la societat a un “llirisme” que sembla ignorar les circumstàncies històriques, atès que la majorança de conquestes socials s’han assolit gràcies a la lluita i no pas a les concessions de les elits. Per exemple, la “Canadenca”, una vaga de 44 dies, entre febrer i març de 1919 a Barcelona, en què els treballadors van sabotejar els tramvies i el forniment d’aigua, i van enfrontar la policia a trets. La instauració de la jornada professional de vuit hores, encara vigent, va fer finir el conflicte. O les sufragistes femenines britàniques, que el 1913 van haver d’emprar tots els recursos possibles per a aconseguir el dret de vot de les dones –fins i tot van posar dues bombes a casa d’un ministre-, o l’exemple de França, on el gener de 2020, el govern de Macron va haver de recular en la proposició de perllongar l’edat de retirada fins a 64 anys, després de 38 jornades intenses de protesta i, per això, la vida professional encara hi fineix a 62 anys. “El pacifisme i la prèdica abstracta de la pau són una manera d’engalipar la classe obrera per tal que no es rebel·li contra el seu opressor”, va dir Lenin.

Les muntanyes gallegues de Trevinca, en perill Una empresa noruega insisteix a instal·lar-hi 31 torres eòliques davant la inacció de la Xunta

Les muntanyes gallegues de Trevinca, en perill Una empresa noruega insisteix a instal·lar-hi 31 torres eòliques davant la inacció de la Xunta

Les muntanyes de Trevinca, les més altes de Galícia i una de les joies mediambientals d’Europa, es veuen amenaçades per una empresa noruega que hi vol construir 31 torres eòliques. És la quarta vegada que ho prova d’ençà vint anys. Un grup de suport ha recollit vora 5.000 signatures i cerca solucions davant la laxitud de la Xunta, que en va refusar la qualificació d’espai protegit.

‘Salvemos Trevinca’ es plany del material no reciclable de les aspes de les torres i reivindica el patrimoni natural gallec, així com una economia sostenible que permeti els més joves de continuar vivint en l’àmbit rural.