‘El dimecres 30 de desembre, poques hores abans que es complís el termini per a fer-ho, el Parlament Britànic va aprovar per majoria aclaparadora de 521 a favor i 73 en contra, l’acord del Brexit signat entre la Unió Europea i el Govern de Boris Johnson fa pocs dies.

Malgrat això, no tot sembla dat i beneït. D’una banda, força diputats laboristes s’hi van abstenir i, per desacords, hi ha hagut diverses dimissions de membres del govern a l’ombra, tot i que tan sols un diputat laborista va afegir-se als nacionalistes escocesos, gal·lesos, nordirlandesos, verds i Liberal Demòcrates en el vot negatiu.

D’altra banda, les enquestes mostren que avui dia una majorança al Regne Unit votaria romandre a la Unió Europea, cosa que formula un problema de legitimitat car els 4 anys i mig transcorreguts d’ençà el referèndum pel Brexit del 2016 fa que el cens hagi canviat força. Recorda, a més, el cas de l’Estatut de Catalunya que va ésser retallat després d’aprovar-lo en referèndum -cosa contrària a la pròpia finalitat d’aital consulta. Evidentment que alterar el procediment establert un cop fet el referèndum és igualment arbitrari. Per tot plegat, aquest procés del Brexit, en cap cas, no és cap exemple a seguir.

Però l’obstacle més destacat ve d’Escòcia, Irlanda del Nord i Gal·les. Cal recordar que a Irlanda del Nord l’opció de romandre a la Unió Europea va guanyar per més d’onze punts i a Escòcia per 24. No és pas estrany, doncs, que tant el parlament d’Stormont com el de Holyrood aprovessin proposicions contràries a l’acord, referendades per ben àmplies majoritats.

La situació, emperò, d’Irlanda del Nord i d’Escòcia és molt diferent. Els nascuts a Irlanda del Nord tenen dret a triar entre la nacionalitat irlandesa i la britànica. I així doncs, qui tria la irlandesa manté la plena condició de membre de la UE pel que fa a la llibertat de circulació, de residència i de participació al programa Erasmus. Això és molt important a efecte de la futura independència de Catalunya, car Espanya no podrà retirar la nacionalitat a qui la tingui d’origen i decideixi de mantenir-la juntament amb la catalana, quan Catalunya recuperi la llibertat arrabassada per les armes al 1714.

A Escòcia, la primera ministra escocesa Nicola Sturgeon, en un discurs molt dur, va declarar fallit, sense possibilitat d’ésser arranjat, el sistema de Westminster, i també va dir que no volen triar entre un mal acord i un no acord, sinó que volen el millor acord de tots, és a dir, la pertinença a la Unió Europea com a país independent. Això sí, no fa cap referència a una declaració unilateral i tot ho fia a un nou referèndum com el del 2014.

Tan sols al Senedd gal.lès, amb majoria del Partit Laborista, se’n va aprovar l’acord a contracor, tot considerant-lo un mal menor.

De totes maneres, un pescador britànic partidari del Brexit manifestava a la premsa del seu país que l’acord és dolent per a ells, i que sembla concebut per a fer possible una ràpida tornada del Regne Unit a la Unió Europea.