El govern espanyol ha demanat formalment al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg que rebutgi la demanda presentada per la família de José Couso i n’arxivi la causa perquè “no ha existit cap violació del Conveni Europeu de Drets Humans per part d’Espanya”, atenent un document de 59 pàgines en què el Ministeri de Justícia assegura que la recerca judicial plena començada va topar amb la majoria absoluta del PP, responsable d’una reforma destinada a sobreseure’n la causa.

El 8 d’abril de 2003, Couso -“que donava rostre a totes les víctimes anònimes de les guerres”, en paraules del seu germà David- va ésser assassinat a l’Iraq, un crim que continua impune gràcies a la complicitat dels diferents governs espanyols. El govern americà no volia testimonis incòmodes de la invasió de l’Iraq, -tampoc en volia de la invasió de Panamà el 1989, motiu pel qual va assassinar el fotògraf Juantxu Rodríguez d’El País-, i, el matí fatídic, el seu exèrcit va bombardejar les seus d’Al Jazeera i Abu Dhabi TV, dos mitjans que emetien l’atac en directe. Hores més tard, després d’una ordre del capità de la unitat de blindats 4-64 Armor, el sergent Thomas Gibson va disparar una granada buida contra el 15è pla de l’Hotel Palestina on s’allotjava la premsa, tot matant-hi un càmera ucraïnès de l’agència Reuters (Taras Protsyuk) i ferint-hi greument el càmera de Telecinco José Couso, que moriria poc després en un hospital de Bagdad.

El govern espanyol va acceptar les explicacions de l’administració nord-americana i Aznar va qualificar el fet de “gravíssima error”. Al Congreso, el fins llavors president del govern va refusar de condemnar l’assassinat després d’una petició del PSOE, el qual el considerava un “crim de guerra”. Federico Trillo, llavors ministre de Defensa, va assegurar a la família que muntaria una operació per a repatriar-ne el cos. Però, això mai no va passar i alguns companys de Couso van haver de creuar Bagdad, de nit, per a comprovar que el càmera encara era al dipòsit de cadàvers i no n’havia estat robat.

La mentida de Trillo ha estat el sol contacte que el govern d’Aznar ha tingut amb la família de Couso: ni condols, ni disculpes, ni res. El PSOE, que va utilitzar el càmera per a fer campanya electoral de l’oposició estant, hi va canviar radicalment la postura en arribar al poder; l’organització Wikileaks va fer públics el 2010 uns 3.000 missatges diplomàtics confidencials entre Washington i Madrid en què s’afirmava que el govern de Zapatero havia pressionat la justícia per a posar fi a l’afer.

El jutge Pedraz, fins i tot, va desplaçar-se a Bagdad per a indagar-ne la causa malgrat que el govern espanyol va provar d’evitar-ho i, en arribar-hi, es va trobar dos helicòpters americans i un general iraquià que van torpedinar la seva feina. Finalment, dos perits d’òptica i física de la Universitat Complutense van poder certificar que, del pont on s’havia disparat la granada, es podia veure amb perfecta claredat l’hotel Palestina i la cambra de Couso. El procés judicial es va anar endarrerint per la falta de col·laboració americana i pel sabotatge de les autoritats espanyoles fins que, el març de 2014, l’aprovació de la reforma de la Llei Orgànica relativa a la jurisdicció universal donava el cop de gràcia: la nova legislació limita la tasca dels jutges pel que fa a crims internacionals, atès que només poden obrir diligències quan els implicats siguin espanyols o visquin a Espanya i solament en crims de terrorisme o tortura. La reforma va obligar el jutge Pedraz a sobreseure’n la causa el juny de 2015 i el 2019, el TC també la va sobreseure, per bé que va admetre haver trobat índexs d’inconstitucionalitat en la reforma de la llei. “El meu fill va ésser assassinat perquè tractava de mostrar al món la cruesa d’aquell carnatge” va explicar la seva mare, que va en cadira de rodes, en l’acte d’homenatge al seu fill.

El proppassat gener, l’Audiència espanyola va sentenciar que l’Estat espanyol havia abandonat la família del fotojornalista davant dels Estats Units i obligava a pagar a la vídua i a tots dos fills una indemnització de 182.000 euros que el govern espanyol va recórrer al Suprem, amb l’argument que crearia un “precedent inassumible” malgrat que, ensems, expressava suport a la família de Couso. La reforma de 2014 -que restringia la capacitat dels tribunals espanyols per a perseguir delictes de justícia universal- va deixar venuda la família de Couso, que va haver de recórrer a Estrasburg.